L’arbre és la denominació d’una obra incomparable de la creació. Pluralitzant-lo, es converteix en un col·lectiu excepcional amb denominació “els arbres” o simplement de “l’arbrat”. 

Són éssers que els científics han anomenat del gènere vegetal sense pensar-ho massa, ja que si ho haguessin fet haurien observat que són ésers vius capaços de ser qualificats d’ens “supravegetals”, una mena de categoria primària de l’ordre animal, atenent que disposen de sang (sàvia), braços múltiples (rames), cabellera (fullatge), cap pare (cúpula) i peus (arrels). També mengen (succionen de la terra), beuen (l’aigua del cel i de la terra), respiren (gasos de l’ambient per convertir-los en oxigen) i, genial!, produeixen fruits que regalen generosament a les espècies dites vives, la humana i l’animal, cosa impossible per als regnes animal i l’humà.

Espècies vives? Els arbres també; només que d’un altra manera. Fins i tot tenen percepcions sensorials, i senten. La ciència feu un experiment digne de ser divulgat. Es va auscultar un tronc d’arbre per mitjà d’un sofisticat aparell sensorial (seria un estetoscopi especial) en el moment que era destralejat per la base. A cada cop de destral l’estetoscopi emetia un brunzit no allunyat d’un constret lament.

L’arbre és un dels organismes que més ha donat a la humanitat. Li fabrica l’oxigen que respira, li proporciona fusta, li facilita substancies químiques, varietat de diversíssims fruits i més. Capten la humitat, donen refugi a les aus i a les seves arrels hi viuen tota mena de minúsculs éssers beneficiosos per al subsol , mentre que la seva ombra protegeix l’humà i el bestiar de les calors estivals. A més, les fulles de diverses espècies són medicinals. 

Gràcies als arbres, l’home s’ha pogut construir alberg al llarg de la història, ja que la fusta ha estat la base de multitud d’importants obres d’art i imatgeria. La fusta que ha proporcionat l’arbre li ha servit per travessar els mars i construir vehicles. 

Important serà l’arbre quan la natura li va proporcionar 60.065 espècies per mitjà de la cadena evolutiva. 

L’arbre pot arribar a ser el colós més gran de la creació. És el més alt de tota la flora i pesa més que la balena. Si no, vegin-ho amb les sequoies, exemplars colossos vegetals que superen els 100 metres d’altitud i tenen més de 4.000 anys de vida. Per no anar més lluny, a Austràlia, fa uns 150 anys va ser tallat un eucaliptus que feia 132 metres d’altitud, el censat com més alt del món. (Horror!, podrien haver-los tallat el nas als brètols que van massacrar tan bella obra, potser l’única de la natura).

La capacitat de vida i reproducció de l’arbre és esglaiadora. Diversos exemplars de la Ginkgo biloba, espècie comú del Japó, van renéixer després de la bomba atòmica a Hiroshima.

Normalment viu en grup formant boscos, però subsisteix igual si es troba sol. És el cas de la famosa acàcia del Ténéré, al mig el desert del Sàhara, que vivia a 400 quilòmetres de l’arbrat més apropat, finalment massacrada per uns sens ànima.

L’arbre ha estat l’atractiu, l’esquer i la inspiració de les arts, de les lletres i de la ciència, fins i tot és motiu de cites apologètiques: l’arbre del bé i del mal, que apareix al costat dels nostres primers pares, mentre que l’arbre de la vida és la representació formal de la creu cristiana, però també fou tema sagrat dels antics mesopotàmics i de les teogonies orientals, representades en l’hom, de marcat sentit còsmic; l’arbre de la filosofia és el primer esgraó de les ciències, com l’arbre del pa, que va ser en cert moment el punt de mira de l’alimentació. I no diguem de l’arbre de Nadal, sí o no?

L’arbre ha estat cantat per la majoria de poetes i literats dignes de dir-s’ho. La poesia grecollatina els cita freqüentment. Els enamorats clàssics escrivien els noms de les seves estimades a la crosta dels arbres i encara avui hi veiem algun nefast cartell en alguna cosa fet per algun irresponsable. D’aquí vindria donar-li nom al llibre, procedent del llatí liber (“crosta” de l’arbre).

Quin escriptor no ha fet mai una glosa a l’arbre? És impossible citar-los tots, però no podem deixar de mencionar l’escriptor equatorià Francisco Delgado i el seu famós conte infantil L’arbre que canta. Llegiu-lo.

Sapigueu que criant els primers arbres començà la civilització... Derrocant-los, finirà.

L’arbre fins i tot ha entrat en el camp de la lògica i la poesia:

“Qui sap escoltar els arbres descobreix la veritat” (filòsof nòrdic).

“No seràs pas mai un solitari dins un bosc d’arbres” (escriptor alemany).

“Caminar per un camí asfaltat de dins el bosc deforma l’ànima” (Kästner).

“Sota els arbres hi viu tota cuca i tota flor” (autor català).

“Els arbres són l’ànima del bosc” (el mateix autor català). 

Més cants als arbres

Quan treu el cap és un bri, dos mil anys més tard, una sequoia. Entretant ha servit milers de generacions.

Ens alimenta, ens fa la casa, ens ha fet els mobles, fins i tot acaba fent-nos l’última caixa.

Crema la teva casa abans que un bosc; ell te la reconstruirà.

No talleu cap arbre sens una bona argumentació.

I en el cas d’haver-ne de tallar, feu el que aquest autor diu en el seu llibre Els masos de Rojals: “Si n’has de tallar un, plantant abans tres”.