Acabat el darrer article, titulat “Tal com raja”, vaig sentir dir a l’Aznar del PP, en coalició amb Vox, que parlar català, basc o gallec al Congres, i suposo que a Europa, sabent tots el castellà, la llengua de la mare pàtria, és grotesc; i vaig pensar “mira, ja tinc un altre article sobre les grans mentides estatals, i que damunt es disfressen de nació espanyola”.

Ja tinc escrit que no em sento espanyol, i com molts de nosaltres a Catalunya, i a Espanya, només exercim d’espanyols per imperatiu legal.

I els de la gran mentida de la nació espanyola, també ho saben. Ells, ho sigui els seus avantpassats, van guanyar una guerra fruit del seu cop d’estat, i pretenen seguir i imposar a costa de “lo lligat i ben lligat”.

I per a ells, els nostres trets identitaris i de la resta de llengües i nacions de la península Ibèrica no compten, a excepció de Portugal, que se’n va poder escapar a temps.

I encara diuen els del PP que defensen la llibertat i igualtat de tots els espanyols. Quina igualtat? Si ells saben que no és veritat, que fa segles que intenten imposar-la —a excepció del que pretén, per primera vegada, el PSOE— amb totes les castes estatals, que en diuen nacionals, vigilant la resta de nacions i autonomies, i a punt per fer avortar la possibilitat de llibertat i preparant magistratura, monarquia i exèrcit per si han d’evitar el cop d’estat del PSOE.

I aquests, els socialistes, en el fons són també els vençuts del cop d’estat de Franco, encara que les adinerades vaques sagrades del Partit Socialista a l’estil de Felipe González, Alfonso Guerra i altres es veu que ja no se’n recorden.

I aquesta dreta que ja porta més de cent anys manant a Espanya intentarà tornar-nos a uniformar, com a Galícia, on també tenen llengua pròpia, però de Franco van passar a mans de Fraga i així successivament fins a Feijóo, sempre manant les dretes. Per aquest motiu això de la llengua gallega al Congrés i a Europa els ha agafat amb el peu canviat, i fins amb la seva pròpia llengua, mirant de posar pals a les rodes.

Ah! Aznar, el del “basta ya!”, que va indultar tot el que va voler, corruptes inclosos, a més dels condemnats pel GAL, i per tant culpables de matar gent per decisió del govern de torn. El qui també, i des de la seva presidència, va donar suport a la guerra d’Iraq conjuntament amb George Bush i Tony Blair, presidents dels Estats Units i del Regne Unit, i l’únic que no ha reconegut que no existien armes químiques i de destrucció massiva, i per tant no calia haver entrat en guerra ni fer les matances corresponents. 

Diu, com apunto al començament, que no parlar espanyol és grotesc, o sigui una cosa ridícula, que produeix burla, extravagant, absurda.

Grotesc també es pot confondre amb groller, o sigui persones que es comporten amb poca educació i delicadesa, que fem o diem coses de mal gust, grossers o matussers.

En lloc d’alegrar-se per aquest intent de pacificar-nos tots que ara intenta el PSOE, més per necessitat que per convicció, dels greuges que arrosseguem, tornen a recordar que tots tenim el deure de saber l’espanyol, i el dret de només parlar aquesta llengua al Congrés.

Aznar, des de la FAES i de tot arreu on pot, i pot molt, incita a la rebel·lió i parla que hi pot haver una dissolució nacional, o sigui ni parla de cop d’estat, parla de dissolució nacional, i nos pregunta: nacional? De quina nació?

Aquesta paraula no l’havia sentida des de les manis que fèiem als anys setanta. La policia, els grisos d’aquella època, si ens reuníem més de tres persones, venien i ens deien “disuélvanse”, i nosaltres replicàvem que per dissoldre’ns ens falta un got i una cullereta, i a vegades havíem d’acabar corrent.

L’ESCALA 

I marxant corrent de les misèries dels polítics, aquest cap de setmana passat hem tornat a l’Empordà, a la Festa de la Sal de la Escala. Una amiga jubilada, com quasi tot el grupet, ens ha obert les portes, i no és la primera vegada, d’un casalot d’orígens indians, de què ella és la quarta femella successiva, per relació maternofilial, que n’ostenta la possessió. Tot el poble de festa, estelades fins a l’illot conegut com “el Cargol”, el català pel carrer i a dojo, i les anxoves no diguem. Oi que bonic, semblava la Catalònia d’abans!

La Festa de la Sal de l’Escala, a l’Alt Empordà, que el 2016 la Generalitat va declarar patrimoni festiu de Catalunya, vol recordar l’antic ofici del transport de la sal per via marítima, de les salines d’Eivissa, el Delta o Santa Pola i Torrevella. La sal es dipositava a l’edifici de l’Alfolí de la Sal, i d’allí es distribuïa pels pobles. Va ser vital per a les conserveres d’anxova. El trasllat per embarcacions es va extingir a principis del segle XX, quan el transport viari va ressorgir amb els camions.

Doncs ja fa més de vint anys que, i a l’estil de la Setmana Medieval de Montblanc, de tots nosaltres coneguda i reconeguda, que el tercer cap de setmana de setembre fan la Festa de la Sal, amb tota la parafernàlia pròpia d’una bona organització que mima les coses antigues de la terra, inclosa la nostra llengua, així, com ara fan els socialistes per necessitat. Ai!, ja m’he passat, com feia sovint en Rubianes, al cel sia.

Com que fa temps que no acabo amb uns versets, avui us deixo amb el rerefons de la cançó poema del cantautor valencià Raimon, també jubilat, que viu entre Xàtiva i Xàbia, que és la terra on va néixer el meu avi patern.

“Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg...

Jo vinc d’un silenci que no és resignat,

d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal,

qui perd els orígens, perd la identitat.

Jo vinc d’un silenci que la gent romprà,

jo vinc d’una lluita que és sorda i constant.

Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg,

qui perd els orígens, perd la identitat.”