A la tardor, res millor que parlar de les olors. En aquest temps tota cosa fa olor; millor dit, la majoria de fragàncies treuen el cap en aquesta estació. N’hi ha de tots tipus: intenses, fragants, vives, mentre les industrials són tènues com els desodorants, i les dels ambientadors que els fabricants han creat són perfums sofisticats, com passa amb les lavandes, llimona, herbes del bosc, que no fan altra cosa que recordar a la llunyania les originals essències de sabor sec o dolç d’antany. Aleshores, apa!, les mateixes flaires a les cases, als cotxes, a les oficines, a les estacions de metro i a tot lloc, públic i privat.

I no diguem dels vivers, flores i plantes sense cap olor tot i les seves vistositats.

Cal preguntar-se on són les olors. Haurem deixat d’inhalar les que proporciona la naturalesa? O serà que aquesta generació no els percep per trobar-se encaixonada en comportaments estereotipats? Serà que no som amics del camp? Aleshores per què s’han extingit aquells oficis que generaven tantes aromes genuïnes?

Dels oficis desapareguts, qui no recorda l’aroma del baster? Veure el baster assegut en un tamboret maniobrant amb les mans amb fils i vetes mentre arribaven al nas les olors dels cuiros, les brees i els greixos oleaginosos propis de l’ofici i per ensumar-los bastava entrar a l’obrador de qualsevol baster de poble. 

Qui no recorda l’olor d’una esparteria, on els cabdells, cordes i rotlles de fil emanaven aquell genuí olor del cànem, un olor sec que evocava el seu origen vegetal. D’esparteries no fa gaires anys encara se’n podien veure i... olorar a Montblanc. 

I dels magatzems de farratges de les mil olors a fruits secs, en especial la de les garrofes. Recorden l’olor de les garrofes? Olor dolcenc, penetrant, meitat estrident, meitat intrigant. A Reus, on els camps eren plantats de milers de garrofers, no fa gaires anys, passejant-se pels seus carrers, trobaves a tocar fortes emanacions escapades de magatzems, testimonis fidedignes d’aquella inconfusible olor de garrofa.

I les olors que feien els obradors dels artesans de mosaics? Una olor cridanera, freda, que es posava a flor de nas, en què tindria a veure algun component químic, però sobretot amb la forta i mascla olor del ciment mullat. Recorden els olors de ca l’Urgell, als baixos de la Casa Monfar? Avui encara es pot percebre visitant fàbriques de prefabricats de formigó.

Les farmàcies antigues també tenien una olor especial, probablement originada pels mil components d’aquells específics que es feien a base de mà de morter, una aroma tènue que emanava una certa temperatureta reconfortant. Algun vell obrador d’alguna vella farmàcia, que buscant-lo encara es troba, podria ser-nos evocador.

I les olors emanades del vi eren també especials: fortes i absorbents, olor del most xafat, flaires sortint dels cups, de la brisa, dels obradors on es xafaven els raïms amb els peus, ensums que taponaven els pulmons i quasi no deixaven respirar, però a la vegada embriagadors.

Finalment els adobs. La potassa, el nitrat de Xile, els “abonos” terapèutics, encloent els fems arraconats fora del magatzem d’aquells magatzems veritables testimonis d’ensums cridaners, possiblement d’origen químic però que quasi embogien. 

Bé, fins ara hem parlat de les olors diguem-los evocadores, simpàtiques, fins i tot encloents. Altres, sense tants adjectius, són a l’abast de tothom per permanents i inalterables, com aquells en què la humanitat hi té a veure, si no vegin-ne altres: l’olor que s’experimenta visitant l’aula d’infants d’una escola. No diguin que no emana una olor especial a... “crios”. Aquesta olor no és ni atractiva ni rebutjable, sinó simplement de fort accent humà.

Les rebutjables no cal ni esmentar-les, ja que tothom les coneix. Només recordarem les corralines de porcs, les granges de gallines, els escorxadors... Uf!, no hauríem d’haver-les citat...

Amb tot, per contrarestar el paràgraf anterior, anem als perfums originals, no els Rabanne, Loewe o Dior, ja que aquests són “succedanis” dels de la natura. Tothom haurà pujat a les serres de Prades i s’haurà relacionat amb mates d’espígol, de romaní, d’alfàbrega, d’herba de Santamaria, farigola, ginesta, poniol, i haurà comprovat els efectes d’aquelles aromes naturals, genuïnes, esplèndides, perfums autèntics nascuts per obra i gràcia de la naturalesa i ser copiats després per la indústria vivaç. A les calaixeres i armaris-mirall de les nostres àvies s’hi veien farcellets d’algunes d’aquestes herbes que servien per combatre les olors a ranci, les humitoses i les de l’ús. Tenim, doncs, motius per posar feixets de farigola o romaní al cotxe i als despatxos.

Trobant-nos, doncs, dalt la muntanya, passem la mà pel seu floral, arrenquem-ne uns quants brins (mai la planta amb arrel), refreguem-los entre mans i ensumem-los aspirant profundament aquell nèctar perquè penetri en el fons dels pulmons i comprovem que allò és l’obra perfecta de la Creació, sabent que tot respirant-los, acabem insuflant... salut.