Sí, d’avui agafaré l’aire fresc del dia plujós, la llum esmorteïda d’un cel gris, la flaire de la terra humida i de l’herba mullada, també aquell bastó fet d’un brot llarg i gruixut de llorer que m’ajuda a caminar i suportar-me. La vella motxilla gris, amb aquell ganivet que acabava sempre a la butxaca, i que tant servia per tallar el préssec com per fer punxa a un bastó que feia per travessar i coure el menjar al camp. Agafaré records i reviuré instants mentre camino costa avall, rellisco entre còdols i fullaraca i m’aferro al pi al temps de treure la mà de la butxaca.

Agafaré aquell camí vell de pedres i terra, aquell que em portarà a la font i em baixarà fins a l’obaga d’alzines, i miraré el mar de lluny i de dalt la carena aniré mirant com puja la nuvolada, i mentre camino entre flors i miro com es desfan el cotons blancs del cel miraré també la meva ombra llarga, l’esquena gran, les cames primes, i faré moure el cap per dir que no és un somni, l’estar viu.