Què és un clarinet? La gran enciclopèdia mundial que és internet ens ho aclareix.

És un instrument musical de vent de fusta. Dins d’aquesta gran família, pertany als instruments de canyeta simple. El forat és aproximadament cilíndric. És un instrument format per diverses peces desmuntables: broquet, barrilet, cos superior, cos inferior i campana. El clarinet és un producte en evolució constant, però és acceptat que fou inventat cap a finals del segle XVII i s’ha anat modificant i perfeccionant fins avui.

Doncs bo és definir-lo, però del que avui vull escriure és d’“un clarinet”, el de la foto que acompanya l’article. Aquest clarinet, que avui viu davant del mar en harmonia amb altres estris, era el clarinet del meu pare.

El meu pare va néixer el 1921. Imaginem que el clarinet va iniciar la seva vida el mateix any i posem que als dotze anys el meu pare, que ja sap solfa, es decideix per aquest instrument i n’aconsegueix un de seminou, perquè les famílies modestes no eren d’estrenar, i ja el té i estudia batxiller i practica clarinet.

Franco, el gran estadista del cop d’estat, comença una guerra i el 1938 a Catalunya els mascles de disset i divuit anys són cridats per anar a la guerra. El meu pare, batxiller superior i músic, s’organitza. Fa un curs de socorrisme i primers auxilis i batxiller superior, i recentment aprovat l’examen d’estat, acaba com a alferes sanitari de la República, a la batalla de l’Ebre, i a l’Hospital de Sang es deslliura de matar o ser matat.

Considera que el clarinet no pot anar a la guerra i el deixa a la casa del seu professor, el mestre Godall, junt amb altres instruments. El fill del mestre Godall, també músic, i el meu pare eren de la mateixa lleva: la del Biberó.

Després, mort Franco, els dos van fundar en conjunt amb “biberons” de la resta de Catalunya l’associació de la Lleva del Biberó, i des dels anys vuitanta el 25 de juliol es trobaven a la cota 700 a Pinell de Brai, on vaig anar en família i després vaig hi acompanyar vuit o deu vegades la meva mare, ja vídua, pels actes d’homenatge anual. Es feia, enguany inclòs el 25 de juliol, data del començament de la batalla de l’Ebre i el bateig de foc i mort de 30.000 biberons de disset anys dels quals diu Víctor Amela en el seu llibre documentat que en van morir un quaranta per cent, i on els republicans van perdre la guerra.

L’últim president de la Lleva del Biberó va ser el mestre Godall fill, que va arribar als 100 anys. Avui ja no en queda cap de viu, però encara s’ha celebrat l’acte amb assistència de familiars, com sempre a la serra de Pandols, cota 700, a Pinell de Brai.

Quan va tornar de la guerra, va recuperar el clarinet, però va haver d’esperar que desenrunessin la casa on vivia el mestre Godall, que va ser abatuda per les bombes de Franco i contra la població civil.

Però no com ara passa a la guerra de Ucraïna, que els russos són una potencia i els ucraïnesos amb l’ajuda de l’OTAN també, no, aquí a la població civil la massacraven els avions alemanys del Führer, amb l’alegria dels patriotes espanyols, que sempre han considerat que a Catalunya se l’ha de bombardejar cada cinquanta anys.

El clarinet és el de la foto, però la seva funda va quedar feta un nyap, doncs es van passar clarinet i funda un any sota les runes de l’edifici; la recordo de quan era petit.

A la guerra no va necessitar el clarinet, però va conèixer un soldat que en la seva qualitat de sanitari li va lliurar un parell de baixes per pretesos mals de panxa. Quan la desfeta i quan l’exèrcit republicà marxava cames ajudeu-me cap a la frontera, el company del meu pare li diu: “Escolta, Salvà, jo no marxo a França, jo torno al meu poble, a prop de Caldes de Malavella, sàpigues que allí tens un amic”.

Es va quedar amb aquesta cabòria, i en plena retirada busca el poble del company i se’l troba d’alcalde franquista. El va abraçar, li va dir que estava molt agraït per les baixes, ja que era espia dels nacionals i sabia que al dia següent atacaven els franquistes. Li va donar habitació, es va banyar amb aigua de Vichy i va marxar cap a casa net de papers, però això sí, constant que era desafecte al règim.

Nos vaig néixer el juliol del 1945 i el meu pare es trobava fent les milícies universitàries a Santa Fe de Montseny, sis anys després d’acabada la guerra. Va estudiar per a mestre nacional i després dret, i va anar demanant pròrrogues perquè ja sabeu que la mili dels “rojos” a la guerra no computava.

Resumint: la carrera militar del meu pare ha sigut molt més brillant que la meva; alferes per la república i per la dictadura, encara que em sembla que després de néixer el primer nen ja el van deixar tranquil, perquè he sentit parlar a la casa familiar que l’estiu que vaig néixer estava fent les milícies universitàries, i li van donar uns dies de permís per venir a conèixer-me, i cap informació més que recordi. 

De Santa Fe del Montseny es va passar a Castillejos i allí aquest articulista no va passar de sergent. Per Espanya, tot per Espanya.

Seguim amb el clarinet. D’infant i jovenet, el clarinet sortia sovint a les festes familiars i el meu pare feia els seus “solos”, però els fills sempre ens l’hem mirat de lluny, i mira que quelcom de solfa i música sé, però el clarinet només
 és per mirar-me’l reverencialment.

Amb set o vuit anys entrava a la plaça de braus agafat fort a la seva americana i enganxat a ell per no entorpir el caminar de la banda de música. Si n’he vist, de sang i toros, i sentit pasdoble, i de ben petit; no obstant, de la festa nacional l’únic desig que m’ha quedat és recuperar el gust d’aquell estofat de carn de brau que la meva àvia o mare feien, anant primer a mercat el dilluns, ben d’hora, perquè més tard ja no en trobaves, a comprar la carn de la “corrida” del diumenge. Sempre dic que he menjat carn de toro matat per Chamaco i el Cordobés.

I a la rambla de Tarragona, dalt de l’empostissat de la música, el meu pare em facilitava una cadira, i al costat del clarinet ja em tens, a tots els concerts d’un temps i d’un país.

També recordo, ja retirat de la banda municipal de Tarragona, que en una festa major del Morell el director de la banda es va presentar a casa els avis perquè necessitava un clarinetista amb urgència i se’l va emportar cap a l’assaig, i al vespre tota la família vam anar a la sala parroquial per sentir el concert. 

Bé, ja sabia el pare que jo no soc massa de cementiris, però cada dia miro el seu clarinet.

I quan passo a prop la serra de Pàndols recordo el poema Les sabates d’en Jaume de Josep Gual:

“Avui ha tornat a la serra de Pàndols, 

i a la cova he trobat les sabates d’en Jaume,

un forat a les soles, una pinta de bales,

dins d’un plat enfangat, tres cascots de metralla...”.