Com que ara, mentre duri el procés d’investidura del president del PSOE, cada setmana hi haurà base per a escrits d’opinió, havia pensat que el títol fos “Anar hi anant”, un, dos, etc., però m’ha recordat la meva pròpia hemeroteca que tinc un article amb aquest títol del desembre del 2021 en aquest setmanari. El rellegeixo, i també, parlant de no de investidura però sí de pressupostos, hi deia: “El que em preocupa és que es despengi un futur electorat, que comprovada la llarga complexitat, complicada, embrollada i enrevessada, ho consideri inaccessible, i trenqui el lligam amb els seus líders... O sigui, que la parròquia s’irriti, i acabem demanant ajuda a santa Rita, patrona dels impossibles”.

Acabem de celebrar un altre aniversari del nostre 1 d’octubre del 2017, el dia que vam votar a les urnes, i la brutal oposició de les forces de l’Estat espanyol i la seva repressió van aconseguir que una majoria nacionalista catalana es transvasés a una majoria independentista i es va reblar amb les paraules del rei, hereu de la dictadura franquista, considerant que el que vam fer va ser un inacceptable intent d’apropiació de les nostres institucions històriques... Però, si tot ve del 1714 i ara resulta que el rei o recorda al revés, deu ser per això que al museu de Xàtiva al Borbó el tenen penjat de cap per avall.

En fi, les mentides, que auguren Feijóo i Sánchez, les mentides que aniran de banda a banda i les mitges veritats seran el pa de cada dia, fins a la fumata blanca o negra.

Però d’1 d’octubre també n’hi ha un altre, l’1 de octubre de 1936. Llegiu i repasseu:

Reunits a la capitania de Burgos, els generals colpistes, autoerigits com a components de la Junta de Defensa Nacional, van aprovar de nomenar el general de divisió Francisco Franco com a cap d’estat de la nova Espanya mentre duri la guerra, però al butlletí de l’Estat de la nova junta ja es treu la interinitat i hi diu que assumirà tots els poders del nou estat.

Els nascuts d’aquella època recordem que l’1 d’octubre va ser festa bastants anys, fins que es va anar reconcentrant en el 18 de juliol. L’1 d’octubre se celebrava l’exaltació de Franco a l’autoritat màxima de l’Estat, també conegut com el dia del Caudillo.

Ves per on els unionistes i els independentistes venim i celebrem, cadascú pel seu compte, l’1 d’octubre.

Haurem d’anar escrivint sobre investidura sí investidura no, però els que no ens sentim espanyols o ens sentim més catalans que espanyols hem de reconèixer que Feijóo res ens promet, a excepció d’igualtat a l’espanyola, i que Sánchez com a mínim ens reconeix que mereixem l’amnistia, encara que potser ni això li deixaran fer, podrà fer, o voldrà fer.

Com a mínim per a mi serà intel·lectualment divertit imaginar-me al rei, després del seu discurs del 3 de octubre del 2017, haver de ratificar una amnistia en nom de la corona i la seva unitat nacional heretada del lligat i ben lligat de Franco, i a favor dels que, diuen els altres, volem trencar Espanya. Trencar! Mira que van errats; el que volem és que no ens menystinguin més la nostra nació i economia.

Ja ens comencem a fer grans i serà difícil creure en els reis i les seves veritats, quan resulta que sembla ser que a Catalunya li queden per arribar-li, en cada exercici fiscal, vint mil milions d’euros que van alimentant la unitat nacional dels altres, i a nosaltres si ens descuidem ens van deixant els últims de la fila.

Aquest és un dels petits detalls pels quals a molts catalans no ens fa cap gràcia això de ser espanyols, no sigui que ens matxuquin encara amb més “igualtat”.

Sánchez diu que ara és l’hora de la política, i ara és hora de la generositat; gràcies, però si s’aconsegueix l’amnistia serà per la casualitat de la correlació de forces, que farà que Puigdemont sigui indispensable per a la investidura i l’amnistia pot convertir en amnèsic l’1 d’Octubre.

Si fos així, i encara que sigui per necessitat i no per convicció, me n’alegro per nyerros i cadells i gent d’Espanya, ja que és bo que cadascú s’estimi la seva llengua, la seva nació i la seva economia, sense que ens hagin de recordar astutament qui són els bons i qui són els dolents.

I una altra casualitat és que el rei ha donat via lliure al president del PSOE per iniciar la investidura el 3 d’octubre, just sis anys després de la seva referència als mandataris catalans, dient que havien demostrat una deslleialtat inadmissible i que s’havien situat al marge del dret i de la democràcia.

Doncs mira: Toca Perón!