Més que esplaiar-nos en la historia del violí, tema llarg per al qual es necessiten moltes pàgines, ens proposem parlar tan sols del millor dels violins: l’Stradivarius.

EL VIOLí STRADIVARIUS
Els Stradivarius van ser uns instruments musicals que va construir una família de nom Stradivari, i amb més dedicació el seu cap, il maestro Antonio Stradivari.

Antonio Stradivari va néixer a Cremona (Itàlia) l’any 1644. Va ser el més destacat lutier italià (lutier , del francès, es un artesà que fa, restaura, repara i ajusta instruments de corda). Aquest venerable artesà és sens dubte el més cèlebre constructor d’instruments de corda de la història de la música. L’any 1682 va iniciar l’activitat creadora. Va mostrar aviat l’originalitat de les seves obres fent alteracions als model del violí d’Amati: l’arc va ser millorat, els gruixos de la fusta calculats més precisos, el vernís més acolorit i la construcció del pal millorada. Els seus instruments es reconeixen per la inscripció que porten en llatí: “Antonius Stradivarius Cremonensis anno...”. Es considera que els seus millors violins van ser construïts entre 1683 i 1715, superant en qualitat els construïts entre 1725 al 1730. Stradivari va morir el desembre de 1737.

Els instruments de Stradivarius són molt valorats tant pels grans intèrprets musicals com pels col·leccionistes d’antiguitats. Les característiques sonores i individuals d’aquestes obres d’art artesanes són considerades úniques. Ara com ara, són els millors en tota la història dels violins i tal vegada de tots els instruments de música.

S’han donat moltes explicacions dels motius de què es va valer per aconseguir aquesta preuades joies de l’art musical. S’ha proposat que es valgués d’una laca especial o d’un tractament químic únic de la fusta i l’assecat curós d’aquesta fusta. Un estudi científic recent suggereix que es va usar fusta d’arbres que van tenir un creixement més lent del normal —a causa d’un cicle solar que va produir hiverns llargs i estius menys calorosos de l’habitual a Itàlia durant l’anomenada “petita edat de gel”—, que feu la fusta més densa. No obstant, existeixen instruments construïts en la mateixa època, amb fusta dels mateixos arbres, que no van aconseguir la magnificència d’un Stradivarius, amb la qual cosa també es posa en dubte aquesta versió.

De fet, existeixen moltes hipòtesis. Molts cregueren que el vernís usat era una fórmula secreta que es va perdre en morir el seu creador, però exàmens de raigs X i anàlisis d’espectre dels violins van revelar que tots van ser sotmesos a canvis en la seva estructura i envernissats periòdicament. Altra hipòtesi diu que el punt clau va ser el temps d’assecat de les fustes, dels arbres auró blanc i avet amb què estan construïts; això també ha estat desmentit estudiant la fibra de la fusta, que s’havia assecat durant no més de 25 anys, i no 60 o 70, com se suposava.

Deixant a part altres versions romàntiques creades per poetes o artesans idealistes, la hipòtesi que sembla més encertada fins al moment és que la seva perfecció la realitzà un tipus de l’encenall residual, obtingut de l’interior d’un Stradivarius amb sistema endoscopi. Aquest encenall conté partícules metàl·liques molt enganxades a la fusta, la qual cosa podria suggerir que el gran mestre va fer un fi tractament a les fustes amb dissolucions de sals metàl·liques, la qual cosa hauria donat als seus instruments la força i riquesa de so que tant s’aprecien.

El gener del 2009 la revista Public Library of Science va publicar els resultats d’una recerca realitzada durant tres dècades amb mostres molt petites (capes molt primes) agafades d’un Stradivarius en reparació. Es va assegurar aleshores haver trobat proves que a Itàlia, en el “període daurat” de la construcció d’aquesta mena d’instruments, entre 1700 i 1720, una plaga d’insectes va afectar els arbres de la zona i va ser la clau de l’èxit de Stradivari.

No obstant, tot són hipòtesis que intenten explicar una situació que fins avui encara és fosca. El que sí que és veritat és el fet que el fabricant dels violins “va utilitzar bòrax (un component mineral actualment usat per a la fabricació de detergents i cosmètics, i com a insecticida o fungicida) per preservar els instruments contra els insectes”, sense saber que això tindria també efectes sobre la sonoritat. Aquest sistema ja era usat pels egipcis per a la momificació de cossos humans.

Sigui el que sigui, la realitat és que aquests violins són caríssims i no es troben rere les vidrieres de les cases de venda d’instruments musicals. No obstant, el preu dels Stradivarius depèn de cada instrument (no tots tenen el mateix preu), segons el seu estat de conservació i la qualitat del so. Alguns violins, en ser utilitzats pels grans solistes com Yehudi Menuhin, Jascha Heifetz i Sasha Amorós, adquireixen un valor incalculable. El 2011, una d’aquestes joies, l’anomenada “Lady Blunt”, va ser subhastada per 17 milions de dòlars. Malgrat tot, aquest no és el més valuós dels construïts per Antonio Stradivari. Aquest honor sembla ser que l’ostenta una viola del patrimoni musical espanyol, que es podria vendre en subhasta per un preu d’entre 100 i 140 milions d’euros. El juny del 2014, la prestigiosa casa de subhastes anglesa Sotheby’s va treure a la venda la viola “McDonald”, un dels dos únics Stradivarius que es conserven en mans privades, amb un preu de sortida de 45 milions de dòlars (uns 41 milions d’euros). No es van presentar compradors.

Dels més de mil instruments que va fabricar Stradivari en queden poc més de 800 en circulació (aquest fet no significa que aquests instruments ja no existeixin, sinó que es poden trobar en col·leccions privades no declarades). Un Stradivarius autèntic es distingeix pels seus finíssims acabats, fusta d’extrema bellesa tornassolada i l’etiqueta que cita l’any i el lloc on van ser construïts.

El millor grup d’instruments de quartet de corda del món és la col·lecció Stradivarius Palatinos, que es troba al Palau Reial de Madrid. No obstant, la Nippon Music Foundation posseeix 15 violins, 1 viola i 3 violoncels, i l’Stradivari Society en té un nombre similar a l’anterior però d’instruments de caràcter privat.

Instruments fabricats
per Stradivari

Durant la seva vida, Antonio Stradivari va construir al voltant de 2.300 violins. Ara només se’n conserven uns 601. Es preserven també 18 violes i 70 i 80 violoncels dels quals només 63 existeixen. Es conserven també quatre mandolines completes i nombrosos fragments de guitarres. Encara es troben 15 contrabaixos Stradivarius, malgrat que no són tan valorats com els seus violins. Quant a arpes, en va fabricar tan sols una durant la seva vida.