Albert és un avi de noranta-set anys, ara vidu, que passa les estones dibuixant, o bé, quan és diumenge, va a tocar l’orgue elèctric de la parròquia per acompanyar les eucaristies. Ens ha  fet saber que, de ben jovenet, ja tocava amb una orquestra a Caldes de Montbui, activitat que va portar a terme bona part de la seva vida.

A casa seva eren sabaters i l’Albert havia après aquest ofici, que compaginava amb la música. En una de les converses que havíem mantingut em va fer saber que havia tingut un familiar al meu poble de naixença, Centelles, que es deia Jaume Fargues Roca, cosí germà de la seva mare.

Aquesta fou una coincidència que m’agafà de sorpresa, ja que l’esmentat senyor havia viscut al meu carrer i, per tant, havíem estat veïns durant els anys de la meva infantesa i part de la meva adolescència. En Fargues —tal com en dèiem la mainada d’aquell veral— era una persona molt canallera, entre altres qualitats. Tant jo com el meu germà petit, i un altre amic, érem els vailets d’aquell veïnat que més freqüentàvem casa seva, ja que ens tenia embadalits, tant per les històries que explicava com per les juguesques que ens feia, entre elles la de la donació d’un garrí.

Tornant a l’Albert, m’explicava que la seva mare —nascuda l’últim terç del segle XIX a Caldes—, de nena, havia estat molt malalta i, per això, el metge d’aquell moment li havia receptat ferro, medecina de què les apotecaries (farmàcies) d’aquell temps —segons l’Albert— no disposaven. Els seus pares, segons recomanacions d’algun entès, prosseguiren a administrar-li —enfront de tal cabdal necessitat— polsim de llima de ferro (conegut amb el nom de ferritja), producte que s’obtenia per mitjà d’una llima de ferro quan llimava una peça de metall.

El cas fou que, unes culleradetes de polsim de llima durant un temps prudencial, feren el seu efecte i la criatura es va guarir. La curació de la nena no deixava de ser un sorpresa per a mi, que em feia reflexionar: Com podia ser que, per a tal remei, provinent d’unes menudeses del ferro, no haguessin alterat el païdor de l’estómac de l’infant? El nostre interlocutor no en feu cabal, de tal preocupació, i no va donar cap més explicació sobre el tema referit, i així es quedà.

En canvi l’Albert sí que em va narrar que, per a la millora d’unes plantes d’uns testos, havia posat aigua en tres galledes i trossos de ferro a dins, i al cap d’un dies les remenava i amb un potet en recollia l’aigua, que tirava a les plantes, que reviscolaren d’allò més bé al cap de pocs dies.