És veritat, si m’agafes les mans segur que arribem com abans. Si et fixes en els ulls de la meva cara i busques aquells ulls plorosos no els trobaràs, les llàgrimes s’han esgotat i en el camí no hi ha les teves petjades, no conec qui ha trepitjat l’arena d’aquella platja o la neu del costat de la cabana. Ara escolto els crits de l’aigua mentre cau pel barranc, el cant de la merla que vola enmig de la boirina i miro la molsa com plora xopa i la llum de colors entre les gotes que juguen amb el vent fent equilibris i la claror de la obaga. Miro aquella roca que domina la vall, enmig del congost, cada vegada més estret, i sento com s’esberlen les canals, amb pedres de fang. De nit ve la lluna com la tallada de síndria madura i el cel il·luminat fa més propera l’eternitat, estels que de llunyans espais porten espurnes de llum, com esquitxos de foc enmig de la fosca, amb ombres allargades que caminen o volen, sense saber on van.