L’església arxiprestal de Santa Maria la Major ha estat sempre un espai referencial de Montblanc. És l’indret que històricament —i també avui— marca el compàs de les nostres vides. En el nostre imaginari familiar i personal, pujar pel carrer dels Hortolans —venint del carrer Riber i havent passat pels quatre cantons i la plaça Major— ens transporta als dies més rellevants dels anys que passen inexorablement.

Així, la creu vertical intensament decorada ens dona pas a la majestuosa plaça empedrada de Santa Maria i les escales ens porten cap a l’interior de l’església en la qual, al llarg dels anys, hem celebrat batejos primerencs, comunions familiars i casaments plens d’amor, a més, és clar, de viure-hi cerimònies ben especials i moments destacats de les diverses festivitats que marquen el calendari anual a la Vila Ducal, tal com fa uns dies comentàvem amb el plebà Josep Maria Alegret.

Avui, després de contemplar de nou la seva impressionant nau, les capelles laterals i els vitralls de colors de l’esmentada edificació eclesiàstica de la capital de la Conca de Barberà, hem recuperat de l’hemeroteca una publicació de fa més de vint-i-cinc anys, per llegir-la novament. El fet és que l’1 de febrer del 1997, el farmacèutic i historiador montblanquí Jaume Felip Sánchez publicava al Diari de Tarragona un interessant reportatge a doble pàgina al voltant de la façana de la catedral de la Muntanya. Al text, “De Palau a Palau Ferré van tres segles”, Felip Sánchez oferia una interessant síntesi d’unes recerques recents que havia dut a terme al voltant dels antecedents genealògics del pintor cubista, tot anant estirant el fil montblanquí de les partides de naixement i altra documentació d’arxiu de pares, avis, besavis i així fins uns segles enrere.

En l’estudi, Jaume Felip va fer una troballa fascinant que de ben segur va generar sorpresa a l’artista: un avantpassat llunyà seu, de la segona meitat del segle XVII, Joan Palau, havia estat escultor. Així, si d’aquest Palau nascut al voltant de l’any 1635 i mort el 26 de desembre de 1705 —segons indica el reportatge— se’n desconeixen molts fets de la seva vida, sí que se sap que com a mínim des del 1654 ja exercia d’escultor i que hauria estat relacionat amb “la decoració escultòrica de la façana-retaule lateral de l’església de Santa Maria de Montblanc”, durant les obres dirigides pels manresans Jaume i Miquel Massalva, tal com ell mateix i el doctor J. Sánchez Real ja havien apuntat en una recerca publicada el 1989 al Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi. D’aquesta manera, no va ser fins als darrers anys de la seva vida que Maties Palau Ferré va tenir constància d’aquest escultor precedent, de tres segles enrere, que l’afermava encara més en una tradició d’iconografia sacra —Via Crucis, Sagrada Família, casulles, ciris pasquals, etc.— que ell mateix havia desenvolupat durant la seva exitosa trajectòria artística.

Així, des d’un punt de vista immaterial, però també pel que fa a la qüestió patrimonial, Santa Maria és una construcció emotiva i plena d’història que ens referma el fil de continuïtat cultural, espiritual i arquitectònica del Montblanc de segles passats, i que arriba fins als nostres dies.