Soc amic de passejar per carrers vells, veure les pedres velles amb arcades i escuts estrets i obacs, de nobles famílies, amb retxes rovellades a les finestres i porticons, finestrals avui tancats, amb rosers als costats, com també olorar molts racons, humitats d’eixides i en algun indret l’abeurador del bestiar, i la font que no para de rajar. El carrer del Forn té l’aroma de pa acabat de cuinar; al carrer del Peix, vola per damunt les portes la flaire de fregir les sardines al portell, i al carrer del Pont Vell, l’aigua fa pujar la remor del riu, i el cant dels pollancres quan bufa el vent.

Miro la gent passar, el jovent sense parar, i altres... no paren de mirar, i a dalt, a dalt de tot, la lluna em fa l’ullet entre núvols de cotó.

Els llums creen les ombres, els fanals juguen a lluir el seu misteri, i d’aquella xemeneia en surt fum i el gust del sopar, mentre un gat miola i un gos borda i l’altre treu el cap pel balcó, el nen corre; atenció!, es fa tard, i la lluna no para de mirar.

D’allí sona el picaport, i no baixen a obrir tampoc, repiquen i cap moviment, i de la gatera en surt el gat, tot enfurismat.

Per avui plego, que d’amor m’ofego.