Fa temps que l’habitatge ha esdevingut un problema crucial per a la nostra societat, sobretot per als més desfavorits socialment, perquè no tenen la  manera material de poder assolir d’una vegada per totes el dret a un habitatge digne. Parlar del dret a l’habitatge digne vol dir anar més enllà de les quatre parets que conformen una casa i implica altres drets associats a la persona: sentir-se segura i no poder ser desallotjada en qualsevol moment, tenir les necessitats bàsiques cobertes, no haver de viure en zones contaminades ni perilloses...

I una llar es concep com el lloc on qualsevol persona pot desenvolupar i exercir tots els seus drets; només és adequada quan té aigua potable i sanejament, electricitat i altres serveis bàsics, quan es troba a prop de l’escola, serveis de salut i d’oportunitats de feina. Aquesta premissa és la definició que donen les Nacions Unides pel que fa al dret a l’habitatge.

I els assentaments? Què són els assentaments? Segons dades, una quarta part de la població de les ciutats del món viu en assentaments informals. Un total de 833 milions de persones, la majoria de les quals viuen al continent asiàtic, però també a l’Àfrica subsahariana, en països llatinoamericans i del Carib i en ciutats europees. Cal afegir-hi els milers de desplaçats de palestins de la franja de Gaza arran de la guerra entre Hamas i Israel, iniciada aquest octubre, i que no tenen on anar.

Enfront de tanta vulneració de drets, i abans que s’afegís la tragèdia de Gaza, les Nacions Unides ja s’havien proposat millorar les condicions d’aquestes persones i promoure’n l’accés a un habitatge adequat abans de l’any 2030.

Si la meitat de la població mundial viu a les ciutats i una majoria ho fa sense infraestructures ni serveis adequats —segons dades de fa dos anys, que no crec que hagin canviat gaire—, l’ONU-Hàbitat ens informa que les persones que viuen amb més inseguretat a les ciutats són les que viuen en assentaments informals.

Apropant el temari a Catalunya, i concretament a Barcelona com a ciutat  moderna, el 2019 va rebre 12 milions de turistes; a banda d’aquestes realitats, n’hi havia d’altres com el 15% de la població de Barcelona que vivia  aleshores en risc de pobresa i exclusió. A grans trets, i amb dades del maig de 2022 —segons Arrels—, 2.863 humans s’allotjaven en recursos públics i privats de la ciutat. I 865 persones, entre adults i infants, vivien en assentaments.

Cal afegir a aquesta situació els sensellar, que inclouen altres situacions, però que no es tenen de moment comptabilitzades. A més de les persones que dormen al carrer, trobem les que viuen temporalment a casa d’algun familiar o amic, en habitatges ocupats, massificats i no apropiats sota amenaça de desallotjament; altres en presons o hospitals, sense tenir on anar després. O bé els allotjaments que inclouen per a dones que pateixen violència o persones migrades en demanda d’asil.

Tot i que es lluita per tal d’erradicar aquesta mancança humana de falta d’habitatge o assentaments adequats, es persegueix l’objectiu que, quan una persona surti del carrer, sàpiga que no hi tornarà. Aproximadament, sols quatre de cada deu persones que viuen al carrer de Barcelona tenen, ara per ara, esperança de viure en un allotjament.