Sense humor es passa malament.

El poble es deia El Ginesta (“el”, no “la”, més original encara). Era un de tants nuclis de la muntanya: cases rònegues, cases mig arreglades, cases amb el sostre ensorrat, alguna a mig construir, abandonada. Els carrers, deserts. Alguns eren plens d’herbes, altres de runa de guixots i teulissos. Amb el meu amic hi vam arribar aquell dia per fer-hi safari.

El poble era autodeclarat pels veïns poble de nudistes.

Ni una ànima pels carrers, haurem fet el viatge endebades? Sobtadament de darrere uns cabirons amuntegats en un solar hi va aparèixer el primer habitant. Un rar exemplar humà nu del tot. Un home vell, carns flonges a “lo pengim-penjam”: la papada, les galtes, les tetines, la panxa, tot... Una mena de cataracta despenjada.

No sabíem com saludar-lo. Al final ens decidírem per un “ep!”.

L’home ens mirà amb cara de mal humor. Segurament l’ultratjava veure persones vestides de cap a peus. Va deixar anar un sec “hola”.

Nosaltres, tafaners: “Hi habita molta gent, al poble?”.

—No. Ara la gent és tocada del bolet. En temps del general es morien de ganes de venir, però ara amb la llibertat decretada, ja ho veieu, hem quedat quatre gats. —Feu una parada i seguí—. Les coses ara van al revés, no veieu la platja?; ara les dones porten banyadors del coll fins a les cames, no ensenyen els pits. Es veuen tan sols alguns bikinis, i també algun esbiaixat amb tanga...

Ens queia bé, el jaiet pengim-penjam.

—I en aquest poble sempre aneu tots a tothora despullats?

—Sempre. És el reglament.

—I a l’hivern també?

—Apa,la pregunta de sempre! —correspongué malhumorat—. Doncs no, quan fa fred ens vestim.

—Mira que bé —li replicàrem amb humor.

Es veu que la conversa no li devia agradar quan que de cop i volta girà cua i ens deixà amb la paraula a la boca; en sec

Seguírem. A la part baixa del poble hi havia un safareig amb quatre o cinc dones grans, també nues, rentant roba. Les seves carns penjaven com la roba que estenien als filferros, així que capitulàrem d’arribar-nos-hi.

Passant per un carreró brut, de sobte s’entreobrí una porta feta de posts corcades, d’on va sortir una jaia amb cara de bruixa i nas aguilenc. En veure’ns se sobresaltà i la tancà de revolada. Ens quedàrem amb el “catacrec” a la cara.

—D’aquest viatge no en traurem res —digué l’amic.

Al tombar la cantonada ens trobàrem amb un camí que no tenia fons, millor dit, el seu fons era el cel blau. Se’ns obrí el cor: “Al menys respirarem”.

El caminet s’acabava en un marge i a sota una parada de conreu. Allí hi havia dos homes, un amb una aixada i un altre amb un podall de mànec llarg en el qual es repenjava. El seus posats eren ben clars: encara que semblava que fossin treballadors, no ho eren. Es dedicaven a fer petar la xerrada entre cleca i cleca.

Els abordàrem. Ens digueren que eren efectivament menestrals: “Jo soc joier i aquest, banquer”.

—I són seguidors del naturisme?

—Que va! Nosaltres vam venir a veure païes despullades —digué sincerament el del podall.

—Però noi, la cosa és desencisant. La millor femella que hi ha aquí té almenys 40 anys i encara queda per saber si és de la vida.

Vist el panorama, decidírem aixecar el camp.

Anàvem a pujar al cotxe quan la veiérem. Era lluny. Es tractava d’una xica de bandera, alta, rossa, formes arrodonides i de caminar majestuós. Com era de rigor, anava despullada del tot. Per tota vestidura portava unes sandàlies de taló alt que li deixaven veure les ungles pintades de vermell rabiós.

Amb tot, a mesura que s’apropava, la cosa anava canviant. De fet es tractava d’una dona d’uns quaranta, seria aquella que parlaven els dos gauxopins de la parada? El seu cabell de fet era ros, però oxigenat, la cara molt maquillada, ressaltant-li uns ulls negres pintats al carbó. Les formes del seu cos no estaven malament del tot, però els pits recordaven la silicona i els malucs, sessions de massatges.

Quan va passar pel nostre costat li vam veure l’acompanyant. D’una cordeta fineta, quasi invisible, estirava un gosset de color canyella, peludet, prim com una salsitxa; tot un ca escanyolit d’orelles penjant. El més inaudit era que anava vestit amb una mena de tub fet a punt de mitja a franges de colors que li cobria el seu allargassat cos de colibrí. L’animalet no estaria massa conforme amb aquella vestimenta, atès que anava protestant: “güic, güic”.

—Ha de tenir calor — va comentar l’amic en veu alta. I fent un accentuat somrís, afegí—: És l’únic que no va al dia.

—Senyora, no ha caigut que és l’únic del poble que va vestit?

La dona no estaria per orgues: “No es que vagi vestit; és que va a la moda”, contestà ella fent un gest despectiu, com si amb ignorants tractés.

—I la moda no té fronteres, en un món al revés? —li contestàrem.

Girà cua i ens deixà a l’estacada.

—En definitiva, res; cap a casa—, objectà l’amic, contrariat.