Aquests dies passats hem tingut la inauguració i la posada en funcionament del túnel de Lilla, que en un minut i escaig evita passar els vint-i-dos revolts i dues paelles incloses del coll de Lilla. Ara entre Valls i Montblanc serà un passeig, i els que vivim a Lilla tindrem el pas cap a la mar a un tir d’autovia.

Com que, encara que tinc l’edat del president dels Estats Units no soc autoritat sinó jubilat, badoc i lletraferit, així, el dia i hora de la inauguració vaig anar cap al pont nou que de Lilla travessa l’autovia, i amb la sortida del túnel al fons, junt amb quatre o cinc habitants de la boca del túnel, vam veure com la comitiva, assentada en dos autobusos de lloguer i tres o quatre cotxes obrint i tancant camí i sense cap distinció oficial sortien del túnel, passaven per sota de nosaltres; gent pacifica a qui res se’ls va dir, ni se’ls va tirar oli bullent, que va molt car. Tomben a la rotonda de sortida, tornant a passar, paren abans d’endinsar-se cara a la boca sud i allí, baixant, mirant i si volien, fent fotos.

La caravana segueix i me’n torno al mas, amb una promesa interior, considerant que, acabada la cerimònia a la boca sud, obririen; un parell d’hores més tard vaig anar a inaugurar-lo, i vaig fer el cim tres vegades, brindant per poder-ho fer, i encara viu, malgrat els molts anys de retard.

Al tornar al mas, immers en els viaranys del coll de Lilla, vaig observar que el trànsit s’havia reduït sensiblement, ja que els camions que poden no s’hi pensen dues vegades, mentre sigui gratis.

Crec, no obstant, que els caps de setmana les motos s’apoderaran del circuit i es dedicaran massivament “a fer el coll”, i fer el coll, per als que vivim al coll, vol dir fer vuit o deu vegades de paella a paella, girant a l’entrada de Fontscaldes i Lilla. Bé, com diuen a les Illes, que sigui per anys i bons.

Llibre nou
L’escriptora tarragonina M. Carme Rodríguez Virgili va presentar al Museu d’Art Modern de Tarragona un llibre que ha tingut una gestació de 49 anys. Es titula Heinz Ches. L’últim executat a garrot vil.

Diu l’autora en el pròleg el següent :

“La història del Heinz Ches em va arribar quan feia alguns mesos que l’havien mort. Jordi Salvà, l’advocat que el va tractar i defensar, molt afectat, me la va explicar en una llarga vetllada de principis de juny de 1974. Aquell dia vaig decidir que volia escriure sobre aquell home, a qui havien executat amb el més denigrant i covard dels mètodes; el de matar per l’esquena. I vaig voler donar-li veu. Però em calia distancia i mes informació”.

La informació va arribar per a tots, inclòs el sotasignat, que es deia abans.

El proper març farà 50 anys dels dos últims i simultanis garrots, a Barcelona Puig Antich i a Tarragona Heinz Ches, que ha resultat ser Georg Michael Welzel, i els militars ho sabien  des del febrer del 1973 perquè la Interpol els ho va aclarir, i res van dir, no obstant tenir la informació sis mesos abans del consell de guerra i un any abans d’executar Heinz.

El tema és complex i la Carme l’ha treballat amb gran mestria i minuciositat, intentant endinsar-se en els pensaments i formes de ser i actuar del suposat Heinz i els altres protagonistes i comparses “d’aquest crim d’estat”, en paraules de Boadella a la revista Sapiens, parlant dels fets que li van inspirar l’obra de teatre La torna, i una nova reacció dels militars que el van enviar a la presó, de què es va deslliurar escapant-se de l’hospital, custodiat per la policia, i fugint a França.

La identitat real es va descobrir quan l’escriptor valencià Riebenbauer va parlar amb mi, el 1995, i li vaig explicar els fets i facilitar fotocòpies.

Uns anys després, remenant papers pels arxius de Madrid, va trobar el rastre de l’existència d’un document fet arribar per la Interpol, que deia que de les empremtes dactilars preses a la presó de Tarragona a Heinz Ches, resultava ser Georg Michael Welzel, nascut a Cottbus, en aquell temps República Democràtica Alemanya, i a més hi afegien la filiació familiar i deien que tenia dona i tres fills.

El 2003, nova entrevista al mas de Lilla, que va tenir les seves violències verbals, ja que insinuava que aquesta informació era al sumari.

La van afegir quan el sumari era a Madrid per a la revisió del Tribunal Suprem Militar, però al consell de guerra de Tarragona, on vaig actuar com a advocat defensor, mai va constar, si no s’hauria investigat, ja que a Heinz Ches el teníem ben a prop, a la presó de Tarragona.

Suggeria, feina i sospita de bon periodista, que potser estava conxorxat amb els militars. Recordo una llarga conversa, en què inclús cridant li vaig dir que en el pitjor dels casos prefereixo ser capsigrany i ensarronat que fill de puta.

Va fer i treure un llibre, per a mi molt treballat, igual que el de la Mari Carme Rodríguez Virgili, publicat el 2005 i titulat El silenci de Georg.

Això vol dir que el març del 1973, quan els militars em van proposar la seva defensa com a advocat civil, dient que necessitaven “una toga entre los sables”, i insinuant que la pena seria de trenta anys, ja sabien que no era Heinz Ches, i s’ho van callar.

I el pretès Heinz Ches va acabar emportant-se el seu secret a la tomba, se suposa que per no perjudicar la seva família, que vivia a l’Alemanya comunista. Res va voler aclarir, ni tan sols en els últims moments, quan va ser atès i confortat pel pare Badell a la presó, i vull suposar que no va intuir mai que sabessin els del consell de guerra que la seva identitat era falsa, ho sigui, crec que se’n va anar amb la creença que desapareixia sense deixar rastre.

Ja tenim el llibre a les llibreries, i potser en el millor moment per llegir-lo, donat que al març farà cinquanta anys dels últims garrots de la dictadura de Franco.

I acabarem l’article sense afegir res que se sàpiga de la investidura, perquè encara estan fent bullir l’olla, i amb la confiança que el president Sánchez i l’expresident Puigdemont s’ensumin ben ensumats, encara que sigui de lluny i descobreixin la llum de la veritat, amén.