Les persones avesades en matèria de barrets s’hauran referit en alguna ocasió al barret panamà, potser no tan conegut com els bombins o de copa.

Bé, entrarem en el denominat barret panamà per explicar-ne la història i anècdotes.

Molts es preguntaran per què aquest barret porta la denominació “panamà”, suposadament en creure que el vocable haurà sortit d’aquell país centreamericà. Doncs no, el barret panamà és originari, sí, d’un país hispanoparlant, però de Sud-amèrica: l’Equador. Per què? Doncs senzillament degut al vegetal amb què estan manufacturats, que només es cultiva en aquella república. La base de la planta és una fibra denominada en el llenguatge local “jipijapa”. Quan aquell país encara era espanyol, començaren a manufacturar-los a partir de l’any 1630 i a exportar-los a Europa durant i després del segle XVII; tant és així que ans que se li donés el nom “panamà” se’n “sombrero de jipijapa”.

Llavor la persona poc advertida es preguntarà: doncs per què el nom “panamà”?

Ben fàcil, perquè aquest tipus de barrets es van usar a gran escala quan es feia el canal de Panamà, que tothom sap que fou una obra titànica en què morien de paludisme i per acció de la calor milers d’obrers, mentre els supervivents buscaven un barret que els guardés del sol i a la vegada deixés passar el aire, i el jipijapa, al tenir un trenat de petites obertures, complia les dues missions. Aleshores, foren tants els barrets que sortiren del país, que vet ací perquè el nom no va derivar a un altre.

Tot i haver rebut l’Equador aquesta plantofada, encara que el barret no porti el seu nom es el país que segueix fabricant-los a les províncies de Montecristi i a la Mera (com diuen ells), comarca de Jipijapa.

L’acabat del barret actualment és ben elegant, normalment són de color blanc o blanc tirant a groguenc, i segons el tipus de jipijapa utilitzat, el color pot ser més fosc o menys. Complementa l’acabat una generosa cinta negra col·locada a la part baixa de la copa. Tots els barrets són resistents i els de més preu fins i tots es poden doblegar i després adquirir la forma original, ja que no es deformen.

Al ser considerada una peça d’alta costura, lògicament el seu preu és alt i alguns pugen fins als núvols. N’hi ha de diverses qualitats, de 50 fins a 2.900 euros, segons la seva textura. Aquests preus feren que els portessin personatges com Winston Churchill, el president Roosevelt, alguns reis (a l’estiu) i fins i tot la Madonna i el destraler Michael Jackson els portaven sovint.

A Montblanc, que ho sabem, hi havia dues persones que portaven panamàs a l’estiu: Pere Bordell Culleré i Josep Maria Sans Iborra.

Una altra connotació important del barret és que se l’ha declarat útil oficial del famós campionat de tenis de Roland Garros, el porta l’àrbitre del matx i fins i tot se’l regala als participants de la tribuna principal, i en conseqüència se’n veuen a grapats a les graderies.

La confecció dels panamàs necessita temps i coneixement. Els mestres artesans couen les fibres durant 20 minuts i després les assequen al sol durant uns dies. Una vegada seques les tallen, i després de classificades són teixides durant moltíssimes hores.

Aquest barret necessita ben bé dues setmanes de teixit per ser confeccionat.

El panamà Montecristi és un barret de molt alta gamma i és considerat com el millor dels panamàs. El seu teixit ultrafi i atapeït i la seva lleugeresa li permeten ser plegable i impermeable. El treball per confeccionar-lo necessita ben bé sis mesos i només la palla sola per fer-ne un val 250 euros. El teixit del Montecristi es caracteritza per ser el que té un nombre més alt de trenades per centímetre quadrat, i en pot arribar a tenir 2.200 punts. Per fer aquest treball tan minuciós es pot trigar fins a tres mesos per confeccionar-ne una sola unitat. No és estrany, doncs, que un model panamà Montecristi valgui 25.000 dòlars i un barret panamà de l’empresa Optimo se’n vagi als 20.000 dòlars.

L’empresa Optimo és un dels pocs fabricants que queden que elaboren barrets personalitzats de luxe