El calendari té anualment tot de dates marcades, de festivitats i dies assenyalats que ens situen el pas dels mesos i de les estacions. D’una manera o d’una altra, aquest seguit de dies més especials ens ordena la vida i ens connecta amb la tradició, amb unes mateixes maneres de fer, amb uns records compartits i amb un reconeixement de la col·lectivitat, sovint també associat al component gastronòmic: dels galets de Nadal a la crema de Sant Josep, dels canelons de Sant Esteve a la mona de Pasqua, dels dotze grans de raïm de Cap d’Any a la coca de Sant Joan.

De la mateixa manera, el calendari conté tot de dates amb una significació especial des d’un punt de vista familiar, i que varia segons cadascú: la data dels aniversaris o dels sants, el dia que va tenir lloc el casament, la festa major d’aquest poble o d’aquella ciutat, dies referencials segons els valors i els sentiments de cadascú o també aquell moment que va tenir una significació especial des d’un punt de vista acadèmic, professional, mèdic o personal i que potser recordem anualment per deixar-ne constància.

És en aquest context que fa ben pocs dies vam celebrar de nou la Castanyada, amb la presència de castanyes i moniatos, però amb un clar protagonisme dels panellets i, sobretot, dels tallers artesanals que s’organitzen a les cuines de moltes cases perquè siguin els més petits els que aprenguin a elaborar-los. Així, de manera complementària als que poden trobar-se als aparadors de les pastisseries, és divertit veure com fills, nets o nebots s’esmercen a construir aquests petits pastissos ensucrats, generalment rodons o de forma ovalada.

D’aquesta manera, mentre durant unes hores les ametlles, l’ou, el coco o els pinyons agafen volada i són els ingredients clau d’aquell matí o d’aquella tarda dedicada a l’elaboració casolana d’aquests dolços, pensem que la transmissió intergeneracional és imprescindible i que potser caldria estendre aquesta vocació culinària dels darrers dies d’octubre a d’altres moments de l’any: dedicant algunes hores del cap de setmana al llarg de l’any a redescobrir ingredients i receptes, segons la fita que marqui el calendari en cada moment.

Fet i fet, un cert parèntesi per a l’elaboració gastronòmica enmig de l’estrès quotidià del dia a dia pot ser un bon moment de tranquil·litat i desconnexió, a més de fer-nos partícips d’aquest fil de continuïtat de la cuina catalana i d’engrescar els infants —i adolescents i joves, si es pot— a conèixer el complex procés d’elaboració de plats i postres més enllà dels tutorials audiovisuals.

Conjuntament amb la part més lúdica de la Castanyada i els esmentats tallers de panellets, aquests dies també hem pogut comptar amb un àmbit més reflexiu, el de Tots Sants. L’1 de novembre, que enguany va caure en dimecres, és un dia especialment emotiu, sovint trist, ple de records, en el qual podem transportar-nos als anys que hem viscut a partir de les vivències compartides amb avantpassats estimats que malauradament ja no hi són, però que podem recordar, tot rememorant-ne fets i expressions, o donant continuïtat a plantejaments i projectes.

Que per Tots Sants els cementiris s’omplin de visites familiars i flors acolorides és l’evidència que avui, potser tants anys després d’aquella pèrdua, seguim homenatjant i donant valor a les persones que ens van precedir en aquesta baula de la llarga història. És per això que aquests dies hem tornat a venir al cementiri de Montblanc, amb la seva porta imponent que ens endinsa en el terreny espiritual, amb els seus xiprers majestuosos i el seu silenci pensatiu. Els records i els pensaments no deixen de ser personals, però ens acompanyen sempre, i més en una setmana com la de l’1 de novembre.