Humor i alegria són dues virtuts paral·leles a gaudir.

Resulta que Gaspar, fill de l’acreditat radiòleg don Gonçal Moreau i Gispert, li feia la broma al pare dient-li el “GMG”, al·ludint a la famosa marca de vehicles pesats. El pare feia veure que l’importunava la brometa, però en el fons se sentia afalagat pel fet de ser comparat amb un “pes pesant” de la professió.

No deixava de ser una mica ingenu, el tal doctor, ja que el fill li havia pres el número, en dir dels enginyosos, sabent “com” i “per” on tractar-li la íntima vanitat, la qual  cosavol dir que el noi no tenia un pèl de tonto.

Gaspar era un “bala”, com tants fills ho són de pares preclars i triomfadors. Naturalment el pare va voler, quasi a la força, que el fill seguís la seva mateixa professió, segons ell en bé del seu futur.

Aquesta intenció del pare no deixava de ser una decisió un xic egoista al pensar inconscientment allargassar el seu carisma professional amb un altre Moreau que seguís el que ell havia estat als ulls del món.

En canvi, Gaspar, contràriament, més aviat li hauria agradat... no fer res. És a dir, res no: divertir-se, anar rere les xiques, jugar al golf, córrer amb el Ferrari del pare, usar el seu iot, però sense haver d’esforçar-se a estudiar ni cansar-se en massa complicacions intel·lectuals.

El pare, insistint-li en “sí, que sí que has de fer la carrera”, mentre el noi: “Sí, ja la faré però més endavant”, per acabar aquests estira-i-arronses amb la disjuntiva del pare en: “Estudies, o treballes a una fàbrica”.

Treballar en una fàbrica? Evidentment aquesta perspectiva li era a Gaspar molt més funesta que estudiar, així que: “Pare, vull estudiar”.

Com que a empentes i rodolons tenia aprovat el batxillerat, a instàncies del pare “va escollir” medicina, no podia ser d’altra manera, i acabar amb l’especialitat de radiologia per convertir-se també en un acreditat radiòleg.

Els euros del pare eren allargassats, millor dit el compte bancari dels euros del pare era il·limitat, per tant buscaren una universitat digna del seu nom i del nom de la radiologia. On millor? Doncs a la seu mundial del càncer, a Houston (Texas, EUA).

Així que, un bon dia, bitllet d’avió i cap a Texas s’ha dit. Amb tot, el pare, com que el coneixia i es temia el pitjor, va pensar amb lògica que havia d’escurçar-li l’assignació, no fos que... Per tant li va donar els diners justos per arribar-hi, i mentrestant li enviaria l’assignació cada mes, la justa per “anar tirant”, res de dilapidacions.

El primer mes Gaspar les passà magres i, com que als EUA tot ho fan en gran, resulta que els companys d’aquella zona feien unes festes dignes de “rodeo”, i havent participat Gaspar en la primera, a final de mes havia quedat net de pols i palla; ni per fumar en tenia...

No obstant, com sigui que era llest i sabia de la ingenuïtat del pare, se les va empescar per “treure-li calés”. Va elaborar un ardit fent néixer el ximpanzé.

Com se sap, els ximpanzés són uns animals antropomorfes, de pèl negre, cap grandet i visos de posseir certa intel·ligència elemental. N’hi ha de diverses dimensions; els dels Estats Units són de la mida d’un nen de tres anys, per tant, molt hàbils de ser manejats tant físicament com mental. Així que, tenint la bèstia adequada, podia fer-li l’escac al pare.

La primera carta que envià fou informativa; entre altres coses, deia: “Pare: en aquest país que tot es gran, fan meravelles grandioses. Ara resulta que la Universitat de Houston ha fet un programa d’investigació que ha resultat tot un èxit: ensenyen a parlar els ximpanzés”.

En la carta de la setmana següent seguia explicant-li: “Pare: referent als ximpanzés que parlen, aquí els diuen talkers. A més, els entrenen com a animals recepcionistes, és a dir, fan la feina d’un ordenança amb tota la seva extensió: obren les portes, saluden el visitant, l’acompanyen al rebedor i li diuen que s’assegui. Mira si en són, de bons, que van substituint aquells hieràtics robots de ferralla. Vista la seva utilitat, ara resulta que els milionaris d’aquest país se’ls roben de les mans comprant-los a preus assequibles perquè se’n serveixin la gent de la nostra classe”. I com aquell qui no diu res, afegí: “Crec que un element com aquest seria insubstituïble per al teu consultori”.

Al pare se li obriren els llums, la ment i tot el que es pot obrir en una persona, en vista de la utilitat del mico per satisfer la seva vanitat. El doctor ja contemplava els pacients sent rebuts amb tota delicadesa per un mico que els acompanyés fins a la sala d’espera. Quin gol als companys de professió!

El pare li escrigué ràpidament: “Noi, què he de fer per tenir-ne un?

“Doncs mira, m’has d’enviar 2.000 dòlars per instruir en primera providència el ximpanzé”.

L’ingenu pare, apa!, enviar-li els 2.000 dòlars.

Trobant-se a mig curs resultà que Gaspar s’acabà les virolles, motiu pel qual hagué d’inventar-se una altra magarrufa per tirar “endavant”.

Així que carta al canto: “Pare, el ximpanzé ja és instruït, ara s’ha de pagar la compra. Envia’m 3.000 mil dòlars, que és el preu que demanen”.

El pare, tement-se en la distància qualsevol irregularitat de part del qui fos, el contestà: “Seria millor que m’enviessis el compte del banc de la universitat i els faria una transferència”.

“Ara sí que m’ha fotut”, va pensar el noi, però com que era home de recursos, se li ocorregué: “No, pare, resulta que el gabinet que fa aquests experiments es autònom de la Universitat, i volen cobrar en cash per allò del diner negre”.

Don Gonçal sabia ben bé que era “diner negre”, no li calien explicacions, per tant, els 3.000 dòlars cap als EUA amb gir postal.

A l’arribar a final de curs els companys organitzaren un viatge a les Hawaii. Eren necessaris 2.000 dòlars.

John, el company d’habitació del Gaspar, estant al dia de les trifulgues que mantenia amb el seu pare, al confessar-li que no tenia els diners per al viatge se li va oferir per deixar-los-hi.

“No”, objectà Gaspar, “tornaré a treure’ls del pare”.

El ianqui: “Què passarà quan arribis a Catalunya sense la mona?”.

“Ho tinc previst”.

“Pare, aquesta és l’ultima carta sobre la gestió del Talker. Resulta que per treure’l dels Estats Units s’han de pagar drets d’emigració dels animals exòtics. Són 2.000 dòlars.

El pare ja es gratava el cap. “Sort que em diu és l’última gestió, ja que en cas contrari aquesta mona m’hauria costat mes cara que un fill tonto. Espero que ara visqui molts anys”.

Acabat el curs i retornats del viatge de fin de curs de les Hawaii, Gaspar posà en pràctica l’últim pla estratègic. Aquest tomb li va parlar per telèfon: “Hola, pare...!”.

“Home, ja era hora de sentir la teva veu, ¿perquè no em passes el Talker per veure què em diu...?”.

“Sí, pare, no t’ho creuràs; ja ho tenia tot preparat amb el Talker dins la gàbia de viatge, quan de cop i volta me’l vaig trobar estirat al sofà, preguntant-me molt intrigant: ‘Gaspar, ton pare encara segueix visitant de tant en tant la rossa que viu al xalet de davant de casa?’”.

Com si li haguessin donat un cop de massa al cap a don Gonçal: “Què dius?”.

“El que sents”.

“Bé”, va titubejar, “espero que aviïs aquest animal el més ràpid possible, i si fos necessari, pega-li un tret; el que no pots fer és portar-lo a casa, comprens, què en pensaria ta mare?”.

“És clar que sí, pare. Tranquil, ja ho he fet abans que m’ho diguessis”.

“Ben fet, doncs”.

* * *

Ignorem si Gaspar acabaria la carrera. En canvi, no desconeixem que anys més tard estava immers en la política. No sabem en quin partit militava, però sí que n’era el líder.