El 31 d’octubre va fer divuit anys, i el pastís d’aniversari principal va consistir a jurar la Constitució davant de les Corts Generals d’Espanya, entrant al Congrés per la porta dels lleons en presència de tots els poders de l’Estat, sentint almenys tres vegades l’himne d’Espanya, i dient que respectarà els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes amb fidelitat al rei.

Va ser llargament aplaudida, a l’estil de com ho fan al Liceu acabada la representació d’una òpera d’èxit.

La Francina Armengol, expresidenta del govern balear i presidenta del Congrés dels Diputats per majoria de la cambra i perquè així ho han volgut, entre d’altres, l’expresident Puigdemont, va fer un discurs de benvinguda en què va citar un vers del valencià Vicent Andrés Estellés, va venir a recordar del Llibre de meravelles el següent: “Allò que val és la consciencia de no ser res si no s’és poble”.

Bonic i valent: recorda, a l’hora del seu jurament, que allò que val és el seu compromís amb el poble, sempre i per damunt de tot. Perquè la democràcia no és altra cosa que el poder del poble.

I el poeta segueix, encara que això ja no s’ha dit :

“Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs per a sempre poble, i patiràs i esperaràs...”. No crec que les dretes hispàniques ho entenguin, però nos, partidari del dret a decidir, trobo que la presidenta del Congrés, que ens ha obert les portes de la cambra a totes les llengües que es parlen en el si de l’Estat, ha sigut trencadora.

Recordaré la crema de Xàtiva de 1707 per les tropes borbòniques, i el setge, deportació, destrucció i morts.

Les mateixes tropes que van entrar a Barcelona l’11 de setembre de 1714. La derrota que els catalans commemorem com la nostra festa nacional.

La crema de Xàtiva va començar el 19 de juny de 1707 i va durar fins al març de 1708; només se’n van salvar les esglésies i els béns dels filipistes. Després, quan es va començar la reconstrucció, el rei Felip V, fugits els austriacistes, li va voler posar al poble “Colonia Nueva de San Felipe”, però pel que es veu no es va aconseguir.

El que sí que s’ha aconseguit és que al Museu de Belles Arts de Xàtiva hi hagi un quadre de mides força notables del rei Felip V, que el tenen penjat de cap per avall, com a càstig, pel que va fer a la ciutat de Xàtiva. Ja el tenien així en temps de Franco i mai els van dir res.

En una de les visites que els he fet em van dir que sí hi va el Borbó i demana disculpes el tornaran a penjar com Déu mana. Doncs mira, si a Felip VI no li ve de gust, seria un bon detall que la futura reina Elionor els fes una visita de cortesia i de disculpes pel que va fer o manar el seu parent llunyà.

Vicent Andrés Estelles escriu: “Aquelles morts excedides a cabassos seran la mort del rei Felip V... Es morirà lentament, un glopet cada dia, a poc a poc, inexcusablement, mai no del tot, i sempre a poc a poc...”.

Bé, la princesa ja sap el que ha de fer, si vol ser la princesa de tots, la princesa del poble. Acabaré desitjant-li el mateix que vaig invocar quan vaig escriure pels divuit anys dels meus nets, mira que bonic: “Em queda desitjar que la princesa sigui afable, discreta, intel·ligent, pencaire, bonica per dins i per fora i que sàpiga enamorar”.

Però de l’Estellés el que més m’agrada són aquells versos del poema Els amants, que en una festa major de Lilla vam interpretar amb l’entranyable Puri i com a parella còmica. N’espigolaré un xic i força, perquè el poema és llarg i l’editorial es podria enfadar per la despesa de paper:

“Feroçment ens amàvem del matí a la nit; de sobte encara em pren aquell vent, i rodolem per terra entre abraços i besos.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge, d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”.