Més d’una nit somio i retallo les fotos mentals que em venen al cap, les deixo tal com m’agraden a mi, i noto que això no és el que passa cada dia, no és real, però per seguir al somni em deixo portar inconscientment fins que em desperto.

Avui la lluna torna a estar maca, el to de llum és preciós, d’or, lluent, i el seu reflex damunt l’estany és calmat, fantàstic, com una postal, com una de les fotografies que queden enganxades al disc dur del cervell. I veus com un senderó daurat damunt l’aigua que et marca el camí i no veus el final del trajecte perquè l’ombra et frena la vista, i els costats de la sendera són foscos, negres; llavors t’agafa una mena de por el sortir del camí que et marca la llum de la lluna; desconeixes que hi ha, no saps què trobaràs si hi caus, igual algú t’agafa un peu i enmig la foscor és pitjor, o una bèstia desconeguda t’abraça i estreny el teu coll, i tu intentes demanar ajuda, però no et surten les paraules de la gola.

Es una sensació de pànic, d’angoixa, i vols sortir-ne, però tampoc pots córrer, ni cridar, i sues, amarat et despertes al mig del llit cridant, i saps que tots els veïns i amics es preguntaran què et passa, que els has despertat a tots, i preocupats han vingut fins ací, i tu resols dir: res ha passat, ha estat la calor.