És un acrònim de law ‘llei’, i warfare ‘acció de guerra’, i sembla ser que va ser encunyat el 1975.

Es podria considerar que és la utilització del sistema judicial per combatre l’enemic.I si ens cenyim a Catalunya, podríem dir que és la persecució judicial que sofreixen persones, directament o indirectament, implicades en el Procés, a través de causes directament lligades o relacionades amb l’organització de l’1 d’Octubre, i que ara el PSOE accepta negociar dins de la llei d’amnistia, i que amb el transcurs de diversos dies ens ha tingut lligats i relligats en la tensa espera.

Puigdemont, i els indepes en general, pensem i diem: l’ús estratègic de les lleis per perjudicar dissidents o rivals polítics no busca fer justícia, sinó aconseguir per mitjans inacceptables en democràcia efectes polítics a través del poder judicial.

Doncs sí, el lawfare, agradi o no, existeix a Espanya i s’ha de desmantellar.

No obstant, el primer que diran els jutges és que el lawfare atenta contra la seva independència, i els més fatxes afegiran que la sagrada independència judicial i la sagrada unitat nacional; doncs mira, posats a sacralitzar, nosaltres podem parlar del sagrat dret a decidir.

És un instrument sinistre que es caracteritza per construir persecucions basades, fins i tot, en fets incerts, i per criminalitzar comportaments legals. Tan sinistre que potser resultarà que les urnes de l’1 d’Octubre no van ser delictives.

Es fa servir per atemorir i desmobilitzar l’independentisme, que per a ells confronta amb la sagrada unitat nacional, que per a un sector de l’estànding nacional és superior al dret a decidir.

Així, si no es troba una protecció adequada per a la gent de l’1 d’Octubre, serà una amnistia fake, o només per a vips, o per a gent amb sort.

I per això a Brussel·les hi ha estat fix, fins a l’acord del dia 9 de novembre, Santos Cerdán, el número tres del PSOE i secretari d’organització, buscant solucions amb Puigdemont, l’home de Waterloo, i el seu equip de Junts, treballant perquè l’amnistia no sigui una norma buida de contingut i que no es deixi a l’arbitri judicial la seva aplicabilitat.

Així, la llei d’amnistia s’ha de presentar com una norma eficaç, que comprengui un mandat, expressió de la voluntat del legislador, que impedeixi ser canviada per la voluntat de jutges i tribunals.

La norma d’amnistia ha de ser clara i taxativa, perquè el marge d’interpretació i aplicació no doni peu a arbitrarietats o a posicionaments polítics per part del poder judicial.

Els que banalitzen poden dir que aquestes subtileses són un atac de banyes de Puigdemont, que de bell antuvi ha avisat que aquest acord ha de ser històric.

Com històrica serà l’aposta del PSOE si s’arriba fins al final. Es tracta d’evitar al màxim que es colin acords fets per trilers o tafurs, o que es colin la dreta i extrema dreta espanyoles, si no aprenem tots a navegar dins la pluralitat nacional.

L’amnistia és un acord polític, i s’ha de presentar amb les màximes garanties i que no hi quedi cap escletxa on el poder judicial pugui seguir caçant els que es queden fora, o caçar inclús els mateixos amnistiats... Per exemple, el Consell de la República o els 90.000 socis que som.

Es tracta que no es puguin repetir les barbaritats jurídiques i de relat del jutges Marchena, Llarena i els seus boys, com na Conxa Espejel, que ara està al Tribunal Constitucional, i casada amb un coronel de la Guàrdia Civil, i que vam tenir fa temps al jutjat de Valls i a l’Audiència de Tarragona. Recordem-la, entre altres, en el cas Trapero, aquell senyor que era el cap dels Mossos d’Esquadra l’1 d’octubre del 2017, del qual justícia també en va voler el cap, però el tribunal que el va jutjar el va absoldre, per dos jutges a un. La Sra. Conxa es la que va perdre i va fer una “queixa”, tècnicament vot reservat, de centenars de pàgines, reproduint les conclusions a què va arribar el Tribunal Suprem contra els nostres presos polítics, mai més ben dit, presos polítics, després de l’amnistia.

Així, és d’esperar que abans de la investidura coneixerem l’acord polític real, que ha de ser la mare de totes les batalles per poder lluitar contra la dreta espanyola i els poders fàctics que arrossega.

Aquests dies per la tele, i altres mitjans, ha sortit moltes vegades una foto en què es veuen Santos Cerdán i Puigdemont dins el Parlament Europeu, asseguts amb un quadre de fons que sempre ensenyen retallat.

Doncs, tal com vaig escriure a Nova Conca el 4 de març del 2022 en un article titulat “El Waterloo del President”, Joan Miquel Nadal, Immaculada Amela i Jordi Salvà vam estar reunits amb Puigdemont a la mateixa saleta i sota el mateix quadre, i reproduïm la resta que no han ensenyat : Oh!, quina sorpresa, les urnes de mà en mà i que els piolins no van saber trobar.

En el meu llarg article, vaig dir: “A Waterloo hi viu un català, que de moment va perdre, com quasi sempre ens passa, però que nomes volia posar urnes i no va matar ningú”.

Ens vam reunir en un saló que té de fons, en un pany de paret, una macrofoto de les urnes triomfants. Ves, urpes contra urnes! Marxem tot caminant dels edificis del Parlament i ens fem una foto amb el president i ens acomiadem després de dues hores i escaig de gaudir de la seva persona, desitjant-li el millor. El trobem en forma.

Acabarem amb el record de l’Indesinenter d’Espriu, i musicat i cantat pel Raimon, que traduït del llatí vol dir ‘sense aturar-se, incessantment’:

El poema parla del despertar del poble català, utilitzant la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta malament, i encara que de tant en tant borda, s’ha anat acostumant a aquesta situació; és per això que el poema encoratja a la revolta, a plantar-se i dir les coses tal com es pensen, tot i que això suposi un risc, però buscant recuperar la seva independència. El poema forma part de les cançons d’Ariadna, i fou escrit el 1949.

En aquests moments, que voldria pensar que es traduiran en certa o incerta joia per al nostre poble, vaig a escoltar de nou en Raimon i el “seu” Indesinenter.