Ha començat a fer fresca als matins i cap al vespre, per tant m’he decidit a asclar uns quants troncs que tinc arraconats al costat dels pins del jardí, que són fruit de talar tres branques majestuoses que una nit de vent de nord va fer caure, amb el perill que comporta tindre arbres tan grans al costat de la casa.

Feia temps que no ho feia, i el tascó ben esmolat i a cops de mall, entrava de mica en mica fins l’ànima del tronc, separant les ascles i les teies, que en ser de pi tenen enganxada a la seva fusta la resina de l’arbre, per tant més adient per fer un bon foc.

La veritat és que fer llenya d’aquesta manera et fa entrar en calor dues vegades, primer en l’acció d’apujar i abaixar el mall, eina que té el seu pes, i després portar els troncs al foc, els quals deixaran calor quan siguin brases.

Si mires bé els troncs esberlats, veuràs els diferents estats de la fusta, amb el grau d’humitat que va tindre durant la seva vida, i després el temps que ha passat la fusta que ja és eixuta i de diferent to, diferent color. Dins de poc, les flames faran honor a la vida d’aquesta fusta, fent cendra del que una vegada fou arbre.