He quedat una mica embafat de política i farem un recés. Ja tornarà i seguirem opinant de nyerros i cadells, unionistes, sobiranistes, i fins si convé del sursum corda, que els que vam anar a missa de jovenets sabem que vol dir “amunt els cors”. Però si ens n’anem al diccionari de la llengua castellana, tenen un sursuncorda, tot junt i canviant la m del llatí per n, que vol dir que contra un suposat personatge anònim i molt important ens rebel·lem per desobeir-lo: d’aquí ve la dita de “Jo no me’n vaig d’aquí ni que m’ho digui el sursuncorda!”.

I parlant de corda, fa poc en una trobada amable entorn d’un dinar de la coral de Lilla i llurs parelles, un conegut em diu que em llegeix a la Nova Conca, que li agrada com escric i com ho dic, però em vol fer saber que no és de la meva corda.

Em va agradar força la sortida, i penso que forma part d’una manera de ser, del que tots hauríem de practicar, ja que els gustos, aficions, formes de ser, pensaments i ideologies polítiques són molt variats i han de ser respectats en pau i harmonia. No obstant, com que era una reunió d’una coral, també es podria dir, tirant pilotes fora, que a la coral podrem parlar de quatre cordes: baix, tenor, contralt i tiple.

El 2019 vaig escriure un dietari, sense fallar ni un dia. Ara escric setmanalment, i avui diré el que vaig fer el dilluns dia 20 de novembre.

He tingut present que feia 48 anys el president del govern d’Espanya ens va dir per la tele, majoritàriament en blanc i negra, i amb una veu tremolosa, que Franco havia mort. Recordo que va representar per a mi el començament d’un alliberament personal que encara em dura, i amb la sort o desgràcia de que al no ser compositor no ho puc posar en solfa, però sí que soc escriptor i ho puc posar al “núvol”, que es va omplint i omplint... A veure si plou !

Bé, poso la bici plegable amb ajuda elèctrica dins del vell Mercedes i m’arribo fins a Senan.

Es va dir Senant fins al 1983. El 2022 tenia 44 habitants. Pertany geogràficament a la comarca de les Garrigues, però amb la divisió territorial de 1936 va quedar integrada a la Conca de Barberà. L’agricultura és de secà, ordi, oliveres i ametllers.

Faig el poble en bici, com és tan menudet almenys hi he donat tres voltes, he saludat les tres persones que m’he creuat, i una jaia com nos que em mirava de darrere els vidres de la finestra.

Mirar per finestres i balcons és un dels esbarjos preferits, sobretot si viatjo a llocs nous, miro i remiro, em fixo, comprenc gustos i costums, intueixo xerrades, miro de nou i bado, i del que quasi sempre m’adono és que no hi ha quasi mai ningú mirant... Dec ser un bitxo rar, estrany i singular.

No diré que el poble és petit i eixerit, perquè la gent de Lilla ho tenim patentat pel nostre poble, petit eixerit, i amb tres travesses i dos túnels.

Observo el blat, ordi o civada jove, que ja es fa present, i la pràctica del guaret, en què cada any hi ha variacions entre la ubicació del verd i els rostolls de la temporada passada. Passa un tractor, ordre, neteja, cases tancades, silenci, i farratges i ametllers, però la vinya ja s’ha fos.

Torno al vell Mercedes, arribo a Poblet, camino i observo fins a arribar al monestir, una parella que no és de la terra, em pregunta que de què es tracta, i els dic que és molt llarg d’explicar, però que és un monestir declarat per la Unesco el 1991 com a Patrimoni de la Humanitat, i que cliquin a internet que en trobaran molta informació.

Així m’estalvio de dir-los que el lloc m’enamora, que hi he estat moltes vegades, inclús a dins amb la comunitat. Que el setembre de 1968 vaig viure quinze dies seguits a l’hostatgeria, estudiant les dues assignatures que em quedaven per acabar la carrera de dret; que fra Bernardí, la joia del monestir, era el frare hostaler, i l’únic amb qui podíem parlar directament, ja que a més d’altres coses la comunitat practicava el silenci, i a mi em van tractar, seguint la regla de sant Benet, com el mateix Crist, i fins em portaven després de les Completes uns formatgets, perquè em deia fra Bernardí que els estudiants teníem molt de desgast.

I l’abril de 1969, allí em vaig casar amb la meva primera esposa, i l’organista i parent el caputxí pare Robert, de la Riba, ens va rebre amb la tocata i fuga de Bach... Premonitori, això de la fuga, però sempre amb força sentit de responsabilitat. Mireu si m’he estalviat conversa, dient a la parella de passavolants que cliquessin a internet.

Entro i em trobo en plena cerimònia de l’hora sexta, a la una del migdia, deu frares i el frare organista, nou amb cabell blanc o sense i un amb el cabell negre; era el jove, de més o menys uns quaranta anys. Fa cinquanta anys recordo que eren de 30 a 40, entre pares, frares i novicis. Em retiro olorant l’encens, de sentor agradable, encara que nos em col·loco amb altres efluvis. I camino amb el ressò de les campanes, que feinegen constantment; mireu, horari d’hivern: a les 5.15 h, matines, laudes, missa conventual, tèrcia, sexta —la que he descrit—, nona, vespres, i a les nou de la nit completes, cant de la Salve i a dormir. I el toc de campanes, omnipresent.

Desfaig el camí i dino a la fonda de Les Disset Fonts de l’Espluga, que la recordo de quan era jove, i d’un dinar familiar. Crec que hi ha hagut relleu generacional, però les disset fonts estan estroncades i el Francolí tampoc raja de moment, amb una de les sequeres que ens diuen que serà històrica.

Fins fa poc, aquestes sortides les feia amb el meu amic, l’aviador, però ara està en mans de metges i ja sabem el que s’espera d’ells i com d’emprenyador que és el dia a dia. Ànims, que he trobat un nou racó al qual et portaré, perquè encara que ens toqués plorar, plorar per plorar és millor enfront la mar, com diu el poeta.

Acabem amb paraules d’en Josep Pla, recollides pel monjo del Cister Agustí Altisent en la seva història de Poblet: “És un món de formes, de tradicions, de símbols, i a la tardor, els colors groguejant, les fulles s’amortallen i el paisatge es va ajustant, per la llarga nit hivernal”.

I ja ha quedat constància escrita del fet i pensat el 20 de novembre de l’any en curs.