El mes de novembre ha arribat. El cel s’ha enfosquit més d’hora. El canvi d’horari també hi ha ajudat. Hem deixat de tenir claror de dia en hores de captard, però això, a nosaltres, marit i muller, no ens va restar l’ànim, en dies passats, d’agafar l’automòbil i fer seixanta quilòmetres i una hora de carretera, encara que fos de vespre, i anar-nos-en a Vic. El motiu de l’anada a la capital d’Osona va ser per una audició musical de swing, a l’auditori de l’Atlàntida. És un estil de jazz que va néixer durant la dècada del 1930 als Estats Units.

Explico aquest fet. De resultes d’un regal que em feu la meva família amb motiu del meu sant, amb data 25 de juliol, per tal de celebrar la meva onomàstica, dita celebració s’havia de situar a la comarca d’Osona. I entre la diversitat de llocs i activitats de la contrada que allí hi havia es va escollir el Centre d’Arts Escèniques d’Osona, lloc conegut com l’Atlàntida.

Què vàrem anar a veure en aquest centre de cultura de Vic en un dia 4 de novembre d’enguany? Doncs es va donar el cas que en l’esmentat hemicicle se celebraven els deu anys d’una formació musical osonenca coneguda com Men in Swing. Sobre l’esmentada orquestra la crítica ja n’havia fet un elogi substancial i ens deia que aquest conjunt orquestrat vivia una història d’amor declarada cap a aquest gènere musical. El tema ens va interessar.

El públic que anava al concert una hora abans ja es va anar congregant al cafè restaurant de l’Atlàntida. Aquesta audiència estava constituïda per gent del país, de mitjana edat, però també s’hi barrejava jovent interessat pel tema.

El públic espectador va anar sortint de la cafeteria vint minuts abans de l’audició de manera pausada per tal d’anar ocupant lloc a l’auditori i ser puntual per a l’inici de l’exhibició musical. A aquest auditori se’l coneixia com a sala Ramon Muntañà. Muntañà fou primer alcalde democràtic de la ciutat de Vic.

Uns arranjaments musicals acurats projectaren en una posada en escena el jazz, on tota la seva riquesa musical es feu avinent; era una formació que pretenia emular les grans bandes de l’època de swing. Podríem dir que l’actuació fou brillant, fet que va assolir totes les cotes de màxima expressió d’una autèntica big band (orquestra de jazz). Instruments com clarinet, saxos, trombons, trompetes, contrabaix, bateria i un cantant director amb guitarra esdevingueren les estrelles de les melodies. A més, l’actuació d’uns convidats especials versats en el ball en parella (lindy-hop) i una artista creadora en claqué acabarien d’arrodonir el número.

Un aforament de vuit-cents espectadors ovacionà d’allò més tant els músics com els balladors. A l’acabar el concert, els protagonistes acompanyaren amb so instrumental el públic que marxava del teatre fins a la sortida, on van donar per finalitzada la seva apoteòsica actuació. Fou una commemoració d’aniversari, en tota regla, per recordar.