Aquesta frase se sent a dir sovint, i a casa meva s’ha gaudit d’aquesta situació durant cinquanta anys; m’explicaré, però abans voldria acomiadar-me de la paraula gaudir, que tant de gaudi m’ha donat. Quan escric, si se m’escapa la paraula disfrutar, el corrector em renya i he d’anar a gaudir i d’altres sinònims. Penso sovint que en el català de carrer, del dia a dia, és la variant que mes s’usa. I ara resulta que al restaurant Disfrutar de Barcelona, en mans d’en Xatruc i d’altres que venen d’El Bulli del Ferran Adrià, li han donat la tercera estrella Michelin, i he pensat: mira la ratificació que disfrutar, acabarà d’arraconar gaudir.

Bé, ara ja em puc explicar. MUNTANYA:

Era un any abans de la mort de Franco, que va ser el 1975, que dues parelles joves vam adquirir una parcel·la de bosc a la partida de les Fonts de Lilla, sense cap arrel ni coneixements previs. Eren els temps del parcel·lisme, abans de la massificació de segones residencies, i amb somnis comunitaris, una mica a l’estil del Maig del 68 francès.

I ens vam fer, primer una caseta de guardaagulles, així la va qualificar, un home de la terra, i li vam contestar que ja creixeria, i així ha sigut. Ara a les parcel·les, separades pel camí vell de Prenafeta, hi ha la casa de fusta a dalt i el mas a baix. Els veïns som els mateixos des del començament i les famílies corresponents, amb l’excepció que la veïna de dalt és viuda del company i amic.

Després va vindre la construcció el 1976 del restaurant, que en la seva existència ha sigut primer el Restaurant les Fonts de Lilla; després, el Bufet de la Conca, i després la destrucció fins a l’últim esgraó de la cadena tròfica, que és el pas dels grafiters. Després, amb un nou amo, torna a refer estructures i es torna a començar amb la braseria G. R., i el futur dirà.

El que diem els veïns és que ens hem fet saludats, coneguts i amics de tots els restauradors que han anat passant, ja que és millor ser amic del veí, més si té un restaurant obert a pocs metres de les nostres possessions disseminades.

A muntanya ens hem especialitzat en les postes de sol, i el màxim són les dels solstici d’estiu.

A muntanya, el vent dominant és el mestral a l’hivern i el garbí o la marinada a l’estiu.

Amb temporals de vent, o neu, es trenquen arbres, quasi sempre pins, i pel pes de la neu, a més de les branques que es considerin, han caigut fins parets i marges divisoris.

I ara amb la sequera ja es veurà el que cau, sobretot a la propera primavera, ja que una forma de caure és no arribar a brostar.

Al començament al camp proper vam veure perdius i conills, que han desaparegut, així com des de fa uns anys també la puput i els esquirols fa temps que no es veuen. Tenim de sempre merles, tudons, dos o tres parelles a la finca, les orenetes quan toca i moixons tot l’any, que a l’hivern viuen en part del pinso i moresc trencat que pispen de les quatre gallines familiars.

Sempre hem tingut gossos, en llibertat, dels que travessaven la carretera per anar al poble, però des que el Solet, ja vell, se’n va anar, només fa dos o tres anys hem plegat, perquè els gossos ara van amb GPS, comandament a distància, i tot tipus de papers i certificacions veterinàries.

Les úniques bèsties que han anat a més són els senglars, que segueixen trencant el que volen i traspassant la carretera del coll com i quan volen.

Ja hem parlat de la muntanya. ARA ANEM AL MAR:

El dia de Santa Tecla del 1976, 23 de setembre, vam entrar a viure a un edifici de Cap Salou, considerat primera línia de mar. L’edifici es va estrenar el 1968. Nosaltres hi vam anar a viure el 1976, vuit anys després, tot legal, ja que la llei de costes es va inventar als anys vuitanta.

Vam tenir la nostra lluita; nosaltres, advocat i procuradora, ens hi vam haver de posar a fons en nom de la comunitat, ja que els de Costes volien escapçar un tros d’edifici, a més de la zona comunal. I al final el bé guanya al mal, com passa cada any amb els Pastorets d’en Folch i Torres.

El carrer de l’edifici es diu de la Punta Falconera, perquè el carrer acaba al davant del far de Cap Salou, que el 1858 va inaugurar la reina Isabel II, o no, ja que a la placa commemorativa nomes hi diu “reinando”.

Nosaltres al començament encara vam veure els falcons, dos o tres parelles que passaven l’estiu allí; van acabar marxant i van arribar cormorans, i ara més recentment disposem, per a esplai diari, d’una ramada de tudons i coloms, tots d’una bona presència, que dormen als pins de prop i volen i sobrevolen pels espais del cap, inclús endinsant-se a la mar, fent la competència a les gavines que encara existeixen.

En aquests quasi cinquanta anys hem tingut quatre o cinc temporals amb danys estructurals a la zona comunitària, inclòs l’edifici, i els dos últims, dins els últims cinc o sis anys. A veure si els de Costes, amb l’ajuda del canvi climàtic, acabaran tenint raó.

I els temporals, a diferència de Lilla, són llevantades, garbinades o ponentades, mai el vent del nord, ja que estem a resguard, a excepció que obris la porta d’entrada sense tenir cura, i la mestralada convertida en corrent d’aire faci petar portes i vidres.

Aquí no tenim posta de sol, que queda a cent metres de casa, a ponent del far, però tenim la sortida del lluent, i al novembre-desembre, i en dies sense boirines, el millor és amb vent del nord; el sol ens surt de dins de l’aigua davant del llit, i quan s’intueix es lleven cortines perquè ens espetegui a la cara a quarts de vuit del matí, que és l’hora en què ens posem en marxa.

He vist per la tele l’inici de la 15a legislatura i tercera de l’actual monarca. Ens ha recomanat que estiguem units, que no ens dividim i que complim la Constitució del 1978.

I aquesta setmana es presta, per a qui pugui i vulgui, fer pont o aqüeducte, i nosaltres aprofitarem per anar a veure la pàtria on els austriacistes catalans van anar a parar en majoria fruit de la diàspora dels que van perdre la guerra del 1714. Van fugir dels Borbons i van ser acollits amb més o menys fortuna pels Habsburgs, que aquí van perdre la guerra , però eren molt poderosos a Europa. Visitaré la tomba de Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 - Viena, 1757), autor de les Narracions històriques, que és un compendi de la memòria de la Guerra de Successió, i que diuen els llibres d’història que està enterrat a l’església de Mariakils, dels dominics, i miraré de tafanejar. Ja ho escriuré.

Acabarem recordant que a la vora de la mar no et facis la llar, i a la vora del riu, no et facis el niu.