Quan el dijous 21 de setembre el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es va omplir per homenatjar el professor Joan B. Culla, ja érem plenament conscients que aquell era el més emotiu dels reconeixements que hom pot dedicar a un referent, des de l’altar de l’amistat. Es tractava d’oferir “l’equipatge més preciós que un pot portar en el viatge que em resta per fer”, en paraules de l’historiador. Però no ens volíem creure que el desenllaç seria tan ràpid, i que tan poques setmanes després l’abat del monestir de Poblet, Octavi Vilà, ja n’hauria d’oficiar la cerimònia de comiat.

Tots els qui vam conèixer el doctor Joan B. Culla i Clarà (Barcelona, 1952 - 2023), inconscientment, aquests dies, anem recuperant vivències, records i converses, ja fos a les aules, passadissos o als despatxos de la UAB, tot polint el treball final de màster, o avançant la tesi doctoral que em va dirigir; ja fos dinant al Sant Pancraç, el seu restaurant de sempre, o compartint trajecte als Ferrocarrils; ja fos en actes, col·loquis, taules rodones o presentacions dels seus llibres, amb els quals ha ofert valuoses contribucions per al coneixement del nostre país, a més, és clar, de guiar-nos en el complex mosaic del Pròxim Orient que avui tristament torna a estar d’actualitat.

Coneixedor com era del meu interès per aprofundir en l’estudi generacional de l’articulació del catalanisme de les darreres dècades del segle XX —que ell havia viscut en primera persona i de manera molt activa— recordo quan m’explicava l’impacte que havia tingut per a ell el viatge que el portà a Vic el 20, 21 i 22 de febrer de 1987 per participar en les I Jornades sobre el Nacionalisme Català a la fi del segle XX que organitzava l’exconseller Max Cahner i que van marcar un punt d’inflexió en el desacomplexament del catalanisme, tal com defensava Culla.

És allà, a les Jornades de Vic, on l’estimat professor de la Universitat Autònoma de Barcelona coincidiria, entre d’altres, amb l’activista estratègic Miquel Sellarès, el sociòleg Salvador Cardús i l’escriptor Vicenç Villatoro, noms rellevants del combat intel·lectual i organitzatiu amb visió de país, amb els quals Culla compartiria tants projectes. Quan l’any 1988 els quioscos i les llibreries van omplir-se amb una fotografia en primer pla de Joan B. Culla a la portada del primer número de la nova revista Debat Nacionalista ja s’evidenciava que la seva trajectòria seria de les que deixarien empremta, com així ha estat.

Si durant els anys doctorals de recerca política el professor Culla m’havia obert les portes, entre d’altres, del president Jordi Pujol i dels arxius parlamentaris —i extraparlamentaris— del Centre Documental de la Comunicació, quina va ser la meva sorpresa quan ja, després d’haver obtingut el cum laude, vaig detallar-li el projecte de recuperació artística que estàvem ideant al voltant del pintor cubista Maties Palau Ferré, de cara a la commemoració del centenari de l’artista, que aleshores tot just s’albirava. Sí, el professor Culla em va indicar l’existència de diversos quadres que encara no teníem catalogats i ens va conduir cap a noves fonts orals per tal que poguéssim entrevistar-les, tot fent de pont amb una família d’importants col·leccionistes de l’obra del pintor, amb qui ell i la seva esposa Imma Cervià tenien una forta amistat des de feia dècades.

Així, Joan B. Culla és el professor de 10.000 estudiants de periodisme i d’història que al llarg de més de quatre dècades han passat per les facultats de la UAB, és el comunicador audaç que ofereix els millors arguments de les tertúlies matinals, és l’articulista que ens permet gaudir de la clau interpretativa del moment actual, és el director de tesi, és l’amic i és, és clar, l’historiador del present que ha analitzat amb rigor la Catalunya dels nostres dies. Ha estat un honor rebre’n el mestratge.