L’humor obre el cor; afilia’t a l’alegria.

Frederic, a qui tothom li deia Dèric, és o era (ara ja ho ignorem) un gran afeccionat a la loteria. S’hi gastava la meitat del sou, sort encara que era solter i no perjudicava ningú, és a dir, només ell es perjudicava, ja que hi havia mesos que es veia negres per arribar als últims dies.

Diem que es jugava el sou a la loteria, doncs sí, participava en totes, des la dels cecs fins ala Primitiva, però també el seu fort era la nacional perquè creia, amb raó, que era en la que tenia que fer menys esforç per participar-hi i per “treure”, ja que només li bastava arribar al quiosc i demanar-li a l’encarregada que li donés un bitllet “dels que treuen” i així segur que acabaria ric.

De fet, i ben mirat, hem de dir que no treia mai; palpant la sort, algunes vegades li havia tocat el reintegrament, i malgrat tot no defallia, la seva fe era a prova de bala. “Quan tregui la grossa”, deia, “faré la volta al món i convidaré a tots els amics, que són molts, a una bacanal de menjar i beure”, però els amics s’havien d’esperar perquè aquest dia mai arribava.

Estant pels volts de Nadal i quan portava gastades tres quarts parts de sou, la lotera donya Paca es va compadir d’ell, i va tractar d’ajudar-lo:

—Dèric, no juguis a la babalà, et donaré un mètode que mai falla.

—Doncs mira, t’ho agrairé — pensant que ara sí que aniria bé, al donar-li l’eina per treure la grossa.

—Es tracta d’aquest mètode —seguí la Paca—: cal relacionar cada número del bitllet amb una circumstància personal teva. Exemple: quants amics íntims tens?

L’altre, fent un esforç de memòria, els va comptar: —Íntims? Set.

Ja tenim el desena dels milers: el 7

—Quants llibres has comprat aquest any?

—Tres.

—Aquesta serà la centena dels milers: 3.

—Amb quantes xiques has festejat?

—Dues.

—Ja tenim la unitat de milers: 2.

—Quin és el primer número de la matrícula del teu cotxe?

Hagué de fer un esforç de memòria però al final se’n sortí: —És el 6.

—La desena, el 6.

—Arribada aquí, la lotera s’encallà, no sabia com seguir, però fent un esforç, es decidí: —I finalment, ehem, quants milions tens al banc...?

Dèric, tot i que era una mica ximple jugant a la loteria, era en canvi una persona molt seriosa i discreta en els negocis personals. Anava pensant “quina xorrada em pregunta?; no és qüestió de ventilar els calés que tinc, per tant, pensa aquesta pájara que li diré?”.

—No en tinc cap —afirmà rotund.

—O sigui, zero. Bé, aleshores el número que has de comprar serà el 73260.

—El tens? —li preguntà ansiós Dèric a la lotera.

—Els tinc tots—. Girant-se cap la zona de tires penjades, despenjà el “que havia de ser”:

—Aquí el tens, el 73.260.

—Visca!

La loteria es “corria” a final de setmana. Dèric es passà els dies que faltaven comptant les hores. Finalment arribà l’hora de la “grossa”, els xavals cantaven els números metòdicament fent gala del bon to, fins a arribar el moment en què un d’ells, amb veu poderosa, “cantà”: LA GROSSA!

Els clamor de la gent impedí a Dèric escoltar el número. Entengué els primers: setanta- tres mil.... acte seguit grinyols a l’altaveu: tiriri, bum-bum, nyec nyec... També sentí dos-cents seixanta... paf... xiruriu... mec... i prou.

—Quin últim número ha dit? —dirigint-se a les persones que tenia al costat.

—No ho hem entès, però ara sortirà a la pantalla.

—Efectivament va sortir a la pantalla en números vermells sobre una pantalla blavosa. A mesura que anaven sortint anà constatant els dígits del seu bitllet, tots encertats fins l’últim...: l’1: el 73.261.

“...Mira, per passar-me de llest!”.

“De fet, qui no s’acontenta és perquè no vol, ja que poca gent té un milió de calés al banc”, s’autoacontentà conformat.