Malgrat els conflictes bèl·lics i les seves tenebres, som molts els que encara seguim creient que hi pot haver una humanitat com una llum d’esperança i una humanitat —com deia l’humanista cristià brasiler Leonardo Boff— que ens pot sorprendre o ens està sorprenent, dins del marc del llarg conflicte araboisraelià. Dos són els testimonis que corroboren aquesta idea: un de palestí i un altre d’israelià. Amb data del 7 de juny de 2001, al diari El País, el periodista Ferran Sale ens posava de manifest un relat amb connotacions marcades de solidaritat amb una totalitat humana remarcable d’un palestí envers un israelià.

Mazen Julani fou un farmacèutic palestí de 32 anys, pare de tres fills, que vivia a la part àrab de Jerusalem. El dia 5 de juny de 2001, quan estava prenent el cafè amb els seus amics en un bar, va ser víctima del tret fatal d’un colonitzador jueu. Era una venjança contra un grup  palestí, Hamas, que, quaranta-cinc minuts abans, havia mort moltes persones en una discoteca de Tel Aviv, en un atemptat portat a terme per un home-bomba. El projectil li va entrar a Mazen Julani pel coll i li destrossà el cervell. El van portar de seguida a l’hospital israelià Hadassa, però hi va arribar mort.

Boff ens explicava que el clan dels Julani va decidir allà mateix, als passadissos de l’hospital, donar tots els òrgans del fill mort: cor, fetge, ronyons i pàncrees, per tal que fossin trasplantats a malalts jueus. El cap del clan va aclarir en nom de tots que aquest gest no tenia cap connotació política. Esdevenia un gest totalment humanitari.

El mateix Leonardo contava que, segons la religió musulmana, tots formem una única família humana i som tots iguals, palestins i israelians. No importava per a qui havien de ser els òrgans trasplantats, el que era essencial és que ajudessin a salvar vides. Per això, concloïa: els òrgans seran destinats als nostres veïns israelians. I fou així quan l’israelià Yigal Cohen va rebre el cor palestí de Mazen Julani.

A la dona de Mazen li va ser difícil d’explicar a la seva filla de quatre anys la mort del seu pare. No obstant cal posar en relleu l’enteresa, la integritat i fermesa d’aquesta dona envers l’amor entranyable cap al seu marit i, tot plorant, posava de manifest que, passat algun temps, ella i els seus fills anirien a visitar Yigal Cohen a la part israeliana de Jerusalem. “Ell viu amb el cor del meu marit i pare dels meus fills. Serà un gran consol per a nosaltres acostar-nos amb l’orella al pit de Yigal i escoltar el cor d’aquell que tant ens va estimar i que, en certa manera, encara se sent com batega”.

Amb aquest gest generós demostra que el paradís no està totalment perdut. Enmig d’un ambient d’alta tensió i carregat d’odis, com està passant actualment, sorgeix una flor d’esperança i de pau, ens diu el nostre humanista. La convicció que tots som membres d’una mateixa família humana és la idea que alimenta vertaderes actituds de perdó, de reconciliació i solidaritat incondicional. I afegeix que aquí va irrompre l’amor i l’estima que supera els límits de la religió, de la raça i de tota ideologia política. Tals virtuts ens fan creure en una possible cultura de la pau, una esperança de llum dins la tenebra, com l’autèntic Nadal.