Em feia il·lusió Àustria, i Viena, encara assignatura pendent d’entre les grans capitals de Europa. Volia veure de prop el lloc on van anar a parar uns quinze mil catalans austriacistes, i per fi ha arribat el moment, ja que també anàvem a veure un net que feia el seu Erasmus vital a Graz, però l’oreneta va volar a Zúric, i ens va agafar amb el vol tancat i el grupet de quatre format, i en Castellví, de la petita noblesa montblanquina, esperant, perquè volíem saber on es trobaven les seves despulles.

Viena, famosa entre altres coses per la parafernàlia nadalenca, i amb la missió de ratificar el lloc on està sepultat el montblanquí Francesc de Castellví, que a Montblanc, al costat de l’església de Sant Francesc, hi té un monument on l’11 de setembre ens trobem per fer l’ofrena floral als perdedors del 1714. Ja sabem que els catalans celebrem derrotes, i el nostre Castellví ha passat fonamentalment a la història per ser l’autor d’unes extenses cròniques que el converteixen en una de les memòries més reeixides de la guerra de Successió.

Quan es perd una guerra civil o de successió, ja sabem el que passa. Els que perden queden amb el cul a l’aire i cametes ajudeu-me ha de fugir o morir. Només cal recordar la nostra guerra civil i la diàspora de republicans sortint per Port Bou, i en 24 hores es podien trobar a la platja d’Argelers lluny dels perseguidors, i fotent-se de fàstic.

El 1714 va ser el mateix, però per arribar al terreny d’acollida dels Habsburgs es necessitaven uns vint-i-sis dies segons càlculs dels dominics que ho van taxar. Sortida amb vaixell de Barcelona a Gènova i seguir fins a Viena, i allí, els que tenien més sort o influència van rebre unes pagues mensuals, i els que no, fam i misèria. A en Castellví se li van atorgar 45 florins mensuals, era una paga magra, però ell era solter i va anar fent, fins que altres guerres i la mort de Carles VI van fer que es tallés l’aixeta.

Quan no va poder més, va demanar una entrevista amb la reina vídua Elisabet Cristina, retirada a Graz, que de jove es va casar a Barcelona i que Castellví la va conèixer quan era capità de la coronela, i va ser dels que va preparar el casori. Va se rebut el 3 de desembre de 1741, i nosaltres també era 3 de desembre que vam estar a Graz i vam veure el palau on va tenir lloc la reunió, però just 282 anys després.

Graz té un casc antic, patrimoni de la humanitat, i amb la sort que va ser respectat a les guerres mundials i l’hem trobat espectacular. Castellví, el cronista, que s’acostava ja a la seixantena, no podia deixar escapar aquella oportunitat i li va parlar del seu projecte, que ja tenia molt embastat. La reina era una bona lectora i coneixedora de la situació i va saber agrair-l’hi, però va intuir que només s’hi podria apassionar si explicava detalls en què estigues implicada ella, i se’n va saber sortir escrivint, que es posava als peus de la catòlica i reial majestat, i va parlar de la seva arribada a Catalunya i de les solemnitats i festes que es van fer el 1708 per la seva arribada i casament. Diu d’ella que és d’una bellesa universalment admirada per tot Europa, i las seves virtuts morals corren “parejas con su hermosura”. Va aconseguir dinerons per seguir vivint i treballant i va construir i acabar la millor història de la guerra de Successió a Catalunya, però no va arribar al més important, que és publicar l’obra. Els manuscrits van restar al Haus-Hof-und Staatsarchiv de Viena sense cridar l’atenció de ningú durant més d’un segle.

Castellví va viure exiliat trenta anys a Viena, i allí va morir als 75 anys el 1757.

A Viena vam anar al lloc on es diu que està enterrat, que és l’església dels dominics de Santa Maria Rotonda, segons fotografia acompanyada. Vam parlar amb un capellà del kloster i ens va dir que existeix a l’església una cripta en desús on es van enterrar molts catalans i austriacistes d’Espanya, i que ja fa més de cent anys que no s’hi enterra a ningú, i que no es disposa dels noms. Doncs sí, podria estar allí sepultat.

Si seguim el llibre de l’historiador Agustí Alcoberro, s’hi insinua que pot estar enterrat a l’església de San Miquel, ja que en el llibre d’òbits d’aquesta parròquia hi ha anotada la seva defunció. Estan les dues esglésies molt properes entre elles i de la catedral; dins del recinte imperial, en un espai privilegiat i molt proper a l’entorn àulic, segons Alcoberro.

Resumint: les restes d’en Castellví, si no estan als dominics estan a Sant Miquel, i per si de cas hem estat als dos llocs.

I respecte al viatge, acabaré amb paraules de la meva esposa i companya; Déu nos en guard que només fos esposa, i que recull en el seu Polarsteps:

Un agradable encara que fred viatge, arquitectura fascinant i molt cuidada, no hem vist ni un sol edifici en mal estat, les esglésies d’un barroc esplèndid i luxós; però si hi tornem, i donada l’edat, millor en primavera.