D’amics, coneguts i saludats, qui més qui menys en té un reguitzell per triar i remenar, però amic i aviador ja és més difícil.

Aviador d’avions, aclareixo, perquè al Morell de ma infantesa i havia basses per regar els avellaners i el meu avi em deia “nen, ves a aviar la bassa”, o sigui em convertia en un aviador de basses, però l’altre és més delicat i sortíem “del camp de aviació de Reus” i amb avionetes. Reus aeroport ha sigut una categoria més tardana.

Al descobrir que l’amic volava, de seguida m’hi vaig apuntar i enganxar.

En un dels primers vols em va portar a veure la caseta de Lilla abans de fer-hi les obres que la van convertir en un mas, i Tarragona i les platges i el delta de l’Ebre, trenta, quaranta anys endarrere, quan encara no es tenia experiència en drons i volar a poca altura era un capritx dels déus. Recordeu les avionetes que portaven i porten unes pancartes? Doncs acompanyant l’amic també tinc aquesta experiència, i platges amunt, platges avall, i en aquella època la propaganda que es portava més sovint penjada era de discoteques de Salou i la Long Play de Torredembarra i Alcanar, i passàvem per Torredembarra i giràvem a Peníscola un cop passada l’àrea de influencia de la possible clientela.

I després, aprofitant que l’amic es va treure un títol per a vols nocturns, m’hi vaig apuntar com a passatger, o  sigui per fer bulto.

Sortíem després de la posta de sol i es navegava una hora per dalt, i el monitor tapava el vidre del davant amb papers de diari enganxats amb cel·lo, per estrambòtic que sembli; però sembla ser més segur que tancar vidres mecànicament i que en el moment precís fallés la màquina.

I es pilotava segons pla establert i només pendent dels aparells, i només quan l’avió estava a pocs metres d’alçada per aterrar, estripaven els papers per veure la pista il·luminada per a l’ocasió. Sensacional, dins la meva ignorància atrevida.

I ja amb les parelles, vam fer sortides de cap de setmana, amb dues hores de vol podies disposar de l’avioneta fins al dia següent. Recordo que als anys vuitanta costava 9.000 pessetes l’hora i  en una hora feies Mallorca o Menorca o Eivissa o Alacant, i al dia següent una altre hora per tornar, si arrodonim per dalt,  amb 25.000 pessetes; i si  ho traduïm en euros, serien 150 euros. I amb aquesta quantitat ens n’anàvem de cap de setmana les dues parelles i l’avioneta.

Inclús tenim el record de prendre una tenda de campanya per dormir a la platja, i a la guàrdia civil del camp d’aviació, en aquest cas d’Eivissa, els quedava el dubte de si érem uns millonetis extravagants o de si estàvem força xalats.

Però un dia em va entrar temor, que diuen a Tortosa, i vaig pensar que la solució era aprendre a volar, per no anar els quatre depenent d’un sol salvador en una situació extrema, i vaig començar a rebre classes i al començar la tècnica, i haver de vigilar alçada, potència, velocitat, rumb i pendent de màquines i ràdio, i sense poder gaudir del paisatge, em vaig descontrolar, ja que com ja tinc escrit, la tècnica quasi sempre m’ha acabat avorrint.

No obstant em va quedar clar per què no cauen els avions; doncs no cauen perquè la potencia i la velocitat són superiors a la llei de la gravetat. Au, ja tenim fet el màster.

I si  explico tot això, de bell record, és perquè l’amic ara està en mans dels metges, i això em posa trist i em fa patir, perquè no podem fer res més que esperar un bon aterratge i des de la mateixa incompetència que tenia volant al seu costat, ja que tot depenia d’ell.

I ara, aviador que ets, pots veure que les coses flueixen i canvien i passen, i viure-les en pau i concòrdia amb un mateix és el que ara toca.

Et tenim sempre present pilotant, en paraules d’en Salvat Papasseit, el més bonic ocell, que és l’avió.