La planta de nom Euphorbia pulcherrima és coneguda com a flor de Nadal, i també com a pastora, flor de l’inca, flor de Nochebuena, flor de Pasqua, Estrella Federal o Ponsètia, segons els països. És una planta de la família Euphorbiaceae, originaria del sud-est de Mèxic. És utilitzada en jardineria com a arbust, però principalment destacada en floricultura com a planta d’interior molt vinculada amb les festes de Nadal. Existeixen més de 100 varietats d’aquesta espècie, i se n’obtenen de diversos colors, blanc, groc, rosa i taronja. Les flors són molt petites i d’un color groc verdós. Com a arbust o petit arbre pot variar entre els 0,6 i els 3 m d’altura i té grans fulles dentades de color verd fosc (de 7 a 16 cm) i petites inflorescències grogues.

Avui dia és difícil d’imaginar un Nadal sense la presència de la flor a les llars. A Catalunya se’n venen uns 6 milions de plantes cada any durant la temporada nadalenca.

La flor de Pasqua, com hem dit, és d’origen mexicà. El seu nom original, en l’idioma nàhuatl, era cuetlaxochitl, que significa “flor que creix en els desaprofitaments”. Des del segle XVII se l’ha associada amb la festa de Nadal.

Dels seus orígens, a Mèxic s’explica aquesta llegenda: Una nena mexicana molt pobra no tenia un regal per oferir-li al nen Jesús durant les celebracions de la Nit Santa. Mentre caminava lentament cap a l’església amb el cor contrit, un àngel va acudir a consolar-la, dient-li: “Pensa que el més humil dels regals, si és ofert amb amor, serà més que benvingut davant els ulls de Jesús”. No sabent que fer, la nena es va agenollar a la vora del camí i va recollir un grapat d’herbes per formar un ram. Mirant de reüll el grapadet, la nena es va sentir trista i avergonyida per la pobresa del seu oferiment i, a l’entrar a la petita església, no va poder evitar que se li escapés una llàgrima, fins que agenollant-se per col·locar el ram als peus del pessebre, va veure que de sobte el ramillet d’herbes va esclatar en flors de color vermell intens, fet que tots els presents en l’església van interpretar com un miracle. A partir d’aquest dia, aquestes plantes vermelles brillants mai deixaren de florir.

La planta té referents històrics . El Còdex Florentí, al segle XVI, refereix el seu ús per tractar “les dones que tenen poca llet”. A mateix segle, els conqueridors espanyols relataven que “les fulles augmenten la llet a les nodrisses, encara que fossin ancianes”.

La planta tingué gran difusió en tot el món, començant pel primer ambaixador dels Estats Units a Mèxic, Joël R. Poinsett, que a més de diplomàtic era un entusiasta botànic i va ser qui va portar la planta al seu país l’any 1828, on va adquirir ràpidament gran popularitat. A causa d’aquest èxit, els floricultors d’aquell país li van donar a la planta el nom de poinsettia, en honor del seu divulgador.

Una altra versió —sempre n’hi ha més d’una— diu que a Egipte en diuen Ben-el-Consul (la filla del cònsol), per ser el diplomàtic d’aquell càrrec que la va portar al continent l’any 1860. Als Estats Units, Paul Ecke, emigrant alemany establert a Los Angeles el 1900, fou el promotor d’aquesta planta per tot l’hemisferi nord del continent americà. A Guatemala, a més de créixer de manera silvestre en gairebé tot el territori, es conreen més de 45 milions de plançons de 85 espècies i varietats de diferents colors, taronja, blanc, groc, violeta, blau i més tonalitats. A Mèxic, n’existeixen més de deu varietats en colors diferents. Així i tot, arreu el color vermell segueix sent el favorit.

Un segle més tard va arribar la primera planta a Europa, que rep el nom científic Euphorbia pulcherrima, “la més bella de les euforbiàcies”. El color vermell de la flor de Pasqua, que li ha donat la popularitat, es deu en realitat que de les fulles pigmentades, dites bràctees, els asteques n’obtenien tints.

Diuen que aquestes plantes tenen propietats terapèutiques. A Mèxic, com hem dit, l’apliquen per via oral per augmentar la secreció de llet materna, i en altres llocs s’usa per tractar berrugues, erisipela, herpes simple de la boca, nafres, infeccions cutànies i ferides. En algunes afeccions respiratòries, com les angines o la tos, s’usa la infusió de la flor, que de vegades es combina amb buguenvíl·lea. També s’usa en casos de galteres, afeccions del cor i ràbia.

Perquè la flor de Pasqua sobrevisqui

Si la cuides arribarà més enllà de la primavera.

Encara que és una planta d’exterior, també podrem conservar-la dins la llar, sempre que la temperatura oscil·li entre els 22 i els 16 graus, per la qual cosa haurem d’allunyar-la de la calefacció o focus de calor si volem que sobrevisqui. Si la col·loquen a l’exterior també haurem de protegir-la de les gelades, motiu pel qual a l’hivern pot no ser la millor de les alternatives.

La flor de Pasqua és una planta a la qual li encanta la llum, però haurem d’escollir un lloc on no estigui exposada als rigors del sol. Per altra banda, les seves fulles necessiten una alta humitat ambiental per no caure, així que la regarem una o dues vegades per setmana posant aigua en el plat de la test i retirar-ne la sobrant després deu minuts, perquè no es podreixin las arrels.

És cert que la flor de Pasqua no és una planta fàcil de cuidar, però és una gran satisfacció saber que ens ha durat un any.

Cada quants dies hem de regar la flor de Pasqua? Aquesta és la pregunta més comuna entre las persones que tenen una flor de Pasqua com a novetat a casa. Els experts recomanen que el reg no ha de ser excessiu. D’altra banda, quan notem que la terra està seca (tocant-la), haurem de regar però no en grans quantitats. Exactament es recomana que se n’aboquin 100 mil·lilitres (una tassa de cafè) en cada regada.

Per últim, si la flor de Pasqua és de mida petita, hem que regar amb la quantitat d’aigua d’un got d’aigua petit. Aquesta quantitat serà suficient. Us assegurem que aquesta planta us durarà més enllà de primavera.