Ens acostem a Nadal i una altra vegada surt a relluir el tema dels pessebres en espais públics. En un article de fa aproximadament un any ja hi feia referència, perquè un seguit important de persones creients i no creients veien necessari de posar un pessebre per Nadal, allà on fos, per fer més visible la diada. Defensem determinades tradicions per tenir present que formen part del nostre bagatge cultural i, per més que es vulgui, no es poden fer invisibles.

L’esmentat article sorgia en aquell moment de la polèmica decisió de no posar pessebre per Nadal al Parlament, fet que va sorprendre. I, per altra banda, hi havia alguna escola pública que no volia que la mainada omplís de cartes els Reis, perquè es tractava d’una festivitat religiosa. A Catalunya es dona el cas d’un corrent que refusa qualsevol referència cristiana.

L’escriptor Jordi Coca, en una entrevista feta fa un any aproximadament, explicava que a ell li agraden molt alguns elements de la mitologia nostra, cristiana o catòlica, i matisava: “Jo no he sigut mai creient, però és una pena que es renunciï a la mitologia que ens nodreix. Penso —prosseguia aquest reconegut escriptor— que hauríem de jugar més amb aquesta mitologia cristiana; o amb l’Alcorà, per exemple”. Una reflexió en veu alta que no deixa d’acostar-nos a la pluralitat religiosa, que cada cop és més present en el nostre país.

Què podem dir dels catòlics? Doncs, que en l’últim barem del 2020, som un 53% per cent de la població catalana. Això vol dir que esdevé la població majoritària, qüestió que no es pot ignorar, com alguns pretenen. En canvi, sí que aniria bé un debat, perquè en un context plural com el que estem vivint, podríem arribar a acords.

Montserrat Dameson, en un article del Nacional.cat, posava en relleu un exemple de França, un estat laic per excel·lència, amb data de 2016; feia una reflexió en veu alta dient que el consell d’estat francès acceptava que els ajuntaments poguessin fer pessebres en determinades situacions, perquè segons els legisladors francesos ”un pessebre de Nadal és una representació capaç d’assumir una pluralitat de significats [...] Atesa aquesta pluralitat, la instal·lació d’un pessebre de Nadal, amb caràcter temporal, per iniciativa d’una persona pública, en un lloc públic, només és legalment possible quan presenti un caràcter cultural, artístic o festiu, sense expressar el reconeixement d’un culte ni marcar preferència religiosa”.

Avui en dia, tal fet ens porta a l’anàlisi que, en molt casos —com manifestava una articulista—, els pessebres ja no són principalment símbols religiosos, sinó manifestacions de cultura tradicional popular, molt arrelada a la nostra terra. Un seguici important d’entitats que arreu de Catalunya representen Els Pastorets en són tota una mostra; o bé la infinitat de pessebristes que també trobem. Uns i altres ho van fer per catequitzar o evangelitzar? Ens cal posar-ho en dubte.

Anem al gra. El manteniment o l’actualització de la pròpia tradició cultural constata que és un valor, no hi ha dubte, perquè forma part del que som. Les administracions públiques hi tenen una responsabilitat. Per altra banda —com molt bé ja s’ha dit— el foment d’aquest llegat contribueix a casa nostra a divulgar la llengua catalana. Un exemple clar i català en serien les nadales. Amb aquesta tradició secular es porta a terme el diàleg amb altres cultures i religions, cosa que no deixa de ser tot un repte. Però fer-lo invisible, en una societat democràtica com la nostra, no esdevé la solució.

Bon Nadal i festes.