Desig d’un bon any a totes i tots, i ara, com deien els també escriptors Josep Pla i Josep Espinàs, només cal que es pregunti a la gent que ens envolta si algú té una idea per a l’article futur, i es veu com desapareix tothom i et quedes sol.

Doncs ja ho he aconseguit, just davant del mar i a cent cinquanta metres una barqueta es meneja, mentre a cop de braç el pescador intenta lligar-se uns calamars, dels que en diuen de potera. Bon profit, demà ja estaré al coll de Lilla i acabaré l’article fitant com van a beure moixons i tudons en un petit tou d’aigua que es manté, com a mínims, entorn la sequera, i aquí ve la primera pinzellada:

SEQUERA
L’any passat, segons el Meteoprades, a Lilla van ploure 269 litres, porca misèria, ni a litre per dia, i a Montblanc, capital, 307.

I el 2022 tinc anotat i escrit que també va acabar l’any, igual que ara, amb un fort anticicló, però la pluja anual a Lilla va ser de 436 litres, i el 2021 va ser de 552 litres; això sí que va ser ploure, i trobar rovellons. I si ens n’anem a l’any 2019 van ser 375 litres, que no és gran cosa; no obstant va ser l’any en què el Francolí entre l’Espluga i Montblanc va sortir de mare, amb grans danys i atzagaiades. En resum, si a la Conca no volem sequera, ens hauria de ploure a l’any de 400 litres per amunt.

Enguany, la sequera s’ha viscut i palpat i de moment va in crescendo, si els déus no fan revifar les deus o brolladors. Desitgem que torni a ploure com cal i, per animar-nos, adjuntem foto de Lilla de l’última nevada de veritat, ara aquest mes fa tres anys.

DISCURS DEL REI
Cadascú és cadascú, jo estic per la independència si la meva nació, Catalunya, no rep un bon tracte, i com que ara no tinc ni amo, ni senyor, ni partit polític, i a més ja soc vell, i fart d’esperar, també acceptaria d’amagat dels que tot ho volen una autonomia plena, seguint les molletes de pa que deixa anar pel camí el poble basc.

I molts que pensem aixina, ens sentim ben poc espanyols i no ens cal anar al psiquiatre; perquè en pau i harmonia, fins les paraules del president Sánchez es troben possibles, les del PP només miren d’espantar-nos i els de Vox, si poguessin, ens farien desaparèixer.

Per primer cop el PSOE i el PSC —sí, ja sé que per necessitat i no per convicció—, fins fan veure que ens comprenen, i al rei, que hauria de ser el gran mediador, no se li ocorre res més que dir que Espanya és una gran nació, i rebla que ho diu perquè ho ha de dir i a més a més per convicció.

Per què ho fa, això? Per veure si peta tot?
Si Pau Casals ja va dir en el seu discurs a l’ONU el 24 d’octubre de 1971, i quan Espanya encara era una dictadura, que Catalunya és la nació més antiga de Europa... per què no es recrea a dir que Espanya és un gran estat? Així no s’hi veuria malícia, i això seria més difícil de discutir; doncs no, com els nens petits: si Catalunya i el País Basc som nació, doncs Espanya gran nació. En fi, ja s’ho farà.

O com ha dit en Buenafuente en el seu nou programa a TV3, doncs que ens bombin a tots.

EN GOMIS I EN NADAL
Trobar en Gomis per Montblanc, bé pel carrer o en actes socials, és una petita alegria, sempre amable i atent, i ell, que ho ha sigut quasi tot a la vida, se’t queda mirant i et tira una floreta: “Jordi, cada dia escrius millor”, et diu, i et repassa de dalt a baix amb tendresa i un somriure.

Si en fa d’anys, que ens coneixem; vaig aterrar a Lilla fa quasi cinquanta anys i ell era l’alcalde de Montblanc i nos un jove tarragoní, que li vaig preguntar: “Si compro una finca a Lilla que té una pallissa amb constància al cadastre, podria en un futur convertir-se en un mas?”. I em va dir que amb temps, paciència i normes adequades tot és possible. I així ha sigut.

Això va ser encara en temps de Franco. Ara des de les nostres jubilacions més o menys forçoses recordo que ens vam retrobar fundant i impulsant Convergència; ell i en Nadal van triar i remenar, arribant a màximes cotes de responsabilitat política, i nos us vaig seguir de prop i embadalit, en aquests vint anys de primer món que hem tingut a Catalunya, fins que el PP va portar l’estatut del 2006 al Constitucional i va iniciar el premeditat daltabaix.

I de Nadal, amic i excompany de col·laboracions jurídiques i encara avui de navegacions nàutiques, diürnes i nocturnes, què en podem dir?

Ja sabem que va ser 18 anys alcalde de Tarragona, i se’n va anar sense haver perdut mai unes eleccions. Doncs els primers quatre anys, de 1989 al 1992, em van publicar al Diari de Tarragona, abans diari espanyol i ara quasi, uns articles que cada any es titulaven igual: “Bon Nadal, Senyor Nadal”. Aprofitava per lloar i aplaudir el que en deia “els meus”, amb elogis i assentiments per part d’uns i escarafalls i xiulets per part de l’altre bàndol.

Doncs vagi amb el record el desig formal de Nadal i Gomis, semper vivas!

POBLET, MISSA DEL GALL.
A poc a poc... arribem a tres quarts de dotze i estan ja cantant l’antífona d’entrada.

Vaig comptar setze frares, cadascú fent el seu paper de l’auca, i el gregorià interpretat per quatre frares bastant entrats en anys va ser acurat. La cerimònia va ser quasi tota cantada i barrejant el llatí i el català.

Vam acabar amb Les dotze van tocant. L’orgue amb el cant d’entrada va ser tocat pel monjo organista, i la resta de la cerimònia intueixo que va ser en playback, ja que se sentia en tota la seva magnificència, però els dos orgues estaven callats, i si en tenien un tercer d’amagat, no el vaig saber intuir.

L’última vegada que vaig estar a la missa del Gall a Poblet va ser a finals del segle passat. Recordo que vam sopar al Casal de l’Espluga, i hi vam arribar a les dotze i vam estar drets al lateral, donat que estava ple com un ou.

Enguany vam poder seure al primer banc, i l’església va tenir mitja entrada.

La missa va durar una hora i mitja i és el dia de l’any en què vaig anar a dormir més tard; com es nota que ja no vaig de discoteques.