Vindran onades d’escuma blanca, vindran amb aigües manses que et besaran els peus, relliscaran damunt aquella sorra daurada mentre, amagades, les petxines i els cargols llueixen al tornar l’aigua al mar, i endur-se’n l’arena.

No hi figuraran les nostres petjades ni els nostres noms gravats, la mar s’ha oblidat ja de nosaltres i damunt les roques, buscant un horitzó de mil colors, volaran núvols de cotó i les gavines. En el més llunyà, una vela blanca, com el cor d’ampla, juga amb el vent i les onades embravint-se, mirant l’orient amb serpentines de colors a cada raig de sol, i mil arcs de Sant Martí a cada esquitx de mar.

Amb els llavis secs i la pell tallada, amb gust de sal i els ulls humits regalimant llàgrimes, barrejades amb el vent, és tot un dol deixar la costa, i amb ella, tots els somnis.

El vent de garbí infla el velam, i sents com xisclen els cargols, com les olors s’aferren al nas, treus de la cara la mullena i respires mar i sal mentre les cordes amb bon nus tanquen el panorama i fan, del vent, l’amic.