Per imaginar futurs d’esperança davant dels conflictes bèl·lics que s’estan desenvolupant arreu del món, cal silenciar d’una vegada per totes les armes. No es pot pensar d’altra manera, quan els horrors de patiment i les conseqüències de les guerres ens són tan manifestes a causa de l’armament. Un exemple més de guerra és l’araboisraeliana.

Vivim uns temps d’interrogants de manera molt radicalitzada, molt més —com afirmava un humanista— que d’altres vegades. Generalment les crisis i les grans fatalitats de la vida tenien en temps passats potser un caràcter més regional que global; per això, solien passar més desapercebudes per a la majoria de societats.

Avui, però, ho constatem d’una altra manera. Tot el que passa es dona de manera global, de bat a bat a la llum del sol, per tal que se n’assabenti tothom. Per això, presenciem en temps real la destrucció d’un poble (el poble palestí): la demolició i enrunament de les seves cases, amb l’afegitó de la mort de milers de nens que res han tingut a veure amb la guerra.

Els mitjans són prou explícits quan ens visibilitzen els molts i molts morts que es troben enterrats o soterrats sota les runes dels edificis destruïts. Mares desolades carreguen amb els seus braços els seus fills i filles assassinats, mentre besen els seus rostres desfigurats.

Una responsabilitat que cau de ple en el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, per dirigir aquesta guerra, amb bombardejos indiscriminats que afecten de manera plena tota una població palestina.

No es destaca només la violència d’un bàndol, l’israelià, que és el més fort militarment; també podem parlar de Hamas; però no es tracta del conflicte com a conflicte, sinó de la violència engendrada per una confrontació bèl·lica, que porta el patiment i l’anorreament d’una població infantil. Una realitat colpidora, que la comunitat internacional de l’ONU està fent poc per aturar.

Rebutjar la violència requereix molta fortalesa. Els israelians, com apuntava Tica Font (membre del Centre DELAS d’estudis per la pau), haurien de ser prou forts per demanar al seu govern que respecti el dret internacional humanitari i reconegui d’una vegada per totes els palestins a tenir un estat. I els palestins haurien de ser forts i rebel·lar-se a l’autoritat sociopolítica de Hamas. I prosseguint, per la nostra part, necessitem futurs compartits entre palestins i israelians, però sobretot, el primer que cal és abaixar les armes.