Per els que hem sigut serratistes, El meu carrer és el nom d’un dels poemes-cançó que va publicar Joan Manuel Serrat l’any 1970.

Avui em refereixo al lloc on vam néixer i viure els primers temps de la nostra vida, i em refereixo als nascuts del 1960 endarrere. El 1960, nos tenia ja quinze anys, ergo vaig néixer en un portal, però no de Betlem com diu la cançó, vull dir una casa, que com quasi totes tenia portal d’entrada, i va ser en un tercer pis, el de la foto que acompanya l’article.

Observareu que la finestra, abans balcó, on vaig inspirar i plorar per primer cop, estava al redós de la catedral de Tarragona i la casa era dins la zona sacra dels romans, i a sota hi ha el seu mur perimetral, el tèmenos. En acabar-se l’Imperi romà la gent es van apoderar de la zona i va construir-hi al costat i al damunt, i avui en dia forma part de les dependències del Consell Comarcal del Tarragonès, on abans hi havia l’hospital, sempre junts als començaments de les edificacions cristianes: catedral i hospital.

És més, més o menys d’octubre a desembre, perquè soc nascut al juliol i sempre he sentit a dir que vaig ser vuitmesó, és dins aquesta franja vital que els pares em van concebre, i segurament seria en el mateix lloc on vaig néixer, que al 1945 i a la Catalunya de Franco no era per tirar coets i marxar de turisme.

I al néixer en el lloc de la fotografia, he observat detingudament, per les visites com a mínim anuals que faig al lloc del meu natalici, el primer que deuria sentir és el so de la campana grossa dita la Capona. Ves, pobrissó!

Després, acabats els romans, el cristianisme va seguir apostant per anar a parar al mateix lloc, on hi havia el temple dedicat a l’emperador August, i allí van aixecar la catedral, començant dins l’arquitectura romànica i acabant dins la gòtica.

Els àrabs també hi van ser, però van passar de puntetes per l’antiga zona sacra. Però l’àrea sacra delimitada pel mur tèmenos no va ser respectada, i el mur que la delimitava va quedar engolit per noves construccions, i en concret, les parets mestres de l’edifici on vaig néixer tenen part del mur com a fonament, segons recents estudis arqueològics descoberts en les obres de reconstrucció per fer las dependències de l’actual Consell Comarcal.

A Montblanc, qui va ensumar als anys seixanta que les dones, moltes amb l’ajuda de les mútues, anaven a parir a la Monegal de Tarragona o a Reus, el ginecòleg Enric Sánchez-Cid, que tenia una petita clínica a Montblanc, va ser dels primers que se’n va anar cap a la capital a esperar que la clientela de Montblanc, entre d’altres, passés per taquilla; bé, ja m’enteneu.

Jo sí que m’he entès bé amb l’Enric, per terra i per mar, però com a ginecòleg no m’ha visitat mai, i no és perquè no me’n refiés, és més aviat per una qüestió d’absència de matriu.

A partir dels anys seixanta, i amb el pas d’una dècada, es va normalitzar que tothom donés a llum a les cases amb mans de llevadores i algun metge; així doncs, a parir totes a les clíniques a excepció de capricis individualitzats. Les meves bessones van néixer a la clínica Monegal l’any 1971, i els quatre fills de la meva mare, tots vam néixer en cases, els dos primers a l’abans carreró de Santa Tecla, ara carrer, i les altres dos al carrer Méndez Núñez, tots a Tarragona.

Així, amb el pas de trenta a quaranta anys ja no hi haurà referències de gent nascuda en cases i carrers, i els rètols que ara trobem en certs edificis anunciant el naixement d’algun “influencer” serà missió impossible.

CANT DE LA SIBIL·lA
És un drama litúrgic i cant gregorià de gran difusió a l’edat mitjana, que des del Concili de Trento ha anat desapareixent, per ser considerat que era un ritu pagà, i als Països Catalans actualment es representa a l’Alguer, Palma, València i Barcelona, i ara al desembre s’han trobat junts a la catedral de Palma.

Es representa abans de la missa del Gall. La sibil·la representa una endevinadora del món pagà. El tema de la lletra és una profecia sobre la fi del món; a la primeria es cantava en llatí, però des del segle XIII se’n documenten versions en català.

Doncs, com diuen els valencians, “i jo que me n’alegre”, que s’hagi recuperat aquesta tradició, que ara intenta ressorgir per a la nostra comunitat com una identitat cultural comuna, que toca algun racó de l’ànima i de les pors humanes, i als Països Catalans ha perviscut a través d’un cant melismàtic, bellíssim, fascinant i magnètic, que permet aproximacions artístiques, de tota mena i tots colors.

CONCERTS A CASTELLVELL DEL CAMP
Els fan per Nadal, a l’església de Sant Vicenç, i enguany n’ha sigut el 25è aniversari i hi ha intervingut l’orquestra Cum Jubilo del Camp de Tarragona, sota la direcció del director nord-americà Alexander Frey, i amb la participació com a violí solista d’Alexandre “Sasha” Amorós Korotkov, el nostre jove montblanquí, que ha interpretat la simfonia espanyola del francès d’origen espanyol Édouard Lalo, i ha embadalit el públic que ha cobert fins la ultima localitat. Nosaltres hem tingut de pujar al cor, on s’han habilitat seients per a l’audició.

El 12 de gener, el Sasha actuarà al Conservatori Josep Carreras de Vila-seca, on aquest jove talent es va formar, abans de seguir estudis superiors a Moscou.

El títol és Els camins del violí, i acompanyat del professor i pianista Marc Torres ens mostrarà el seu virtuosisme, interpretant obres per a violí del repertori universal, i el 14, acabades festes, se’n torna a Moscou per seguir amb els seus estudis superiors de música. Doncs, fins que ens torni al born, als seus orígens, com fa sovint.

I per acabar, del meu carrer puc recordar, igual que del carrer de Joan Manuel Serrat, que era fosc i tort, estret i brut, fa olor de gent i té els balcons plens de roba estesa, i té una font on van a abeurar infants i gats, coloms i gossos. És un racó on mai no entra el sol, un carrer qualsevol.