“El rei de l’enciam” era un motiu que aplicaven —fa més de deu anys— a en Joan Baqué, hortolà de professió, de Caldes de Montbui, que havia guanyat un gran prestigi, tant ell com els seus dos fills, en el conreu i venda d’un tipus d’enciam, conegut com a enciam llarg o romà.

Es tracta d’una producció els primers temps en terreny de secà, tant a l’estiu com a l’hivern. Més endavant regarien amb aspersors, i cada any la suma total solia arribar a la quantitat de cinquanta a seixanta mil unitats, i fins i tot en alguna altra ocasió es parlava d’un milió d’enciams, tots de molta qualitat. Només cal esmentar que el camió que transportava aquesta mercaderia en algun cas ja havia estat venut abans d’arribar als mercats. L’esmentat gènere no es venia sol, sinó entre altres productes de l’horta, però el que més es venia era l’enciam.

La llavor emprada per al seu cultiu era totalment calderina, produïda per uns hortolans de llarga tradició i experiència, mestres en la seva elaboració. Per tant, el planter era d’una qualitat suprema, fet que suposava no tenir competidor. El resultat final d’aquest gènere consistia a obtenir-ne tres mides: gran, mitjana i petita, que segons la grandària es pagava a un preu, i no per això la qualitat es perdia.

Cinc hectàrees de terreny era l’espai que s’ocupava per al conreu dels enciams. En temps passats la sembra de la llavor l’havien feta a mà, però més endavant optaren per fer-ho amb maquinària, per tal de millorar-ne la producció. Un tractor, una estripadora i uns corrons els facilitaven la feina.

El mètode de la sembra es desenvolupava de la següent manera: en Joan, un dels fills, el més gran —el qui més temps hi va treballar—, conduïa el tractor, i el pare, assegut sobre uns coixins a l’estripadora, repartia la llavor amb molta perícia. Els corrons posats darrere l’estripadora cobrien la llavor.

Una vegada la llavor havia brotat, la seleccionaven i la tapaven amb un potet, per tal de protegir-la dels herbicides que s’aplicaven per netejar els enciams sobrers del voltant i les males herbes. D’aquesta manera la terra quedava neta de competidors.

Una vegada l’enciam ja havia crescut, se’l lligava amb gomes, mirant que les fulles quedessin planes i ajuntades, per tal que el fullam intern quedés tapat i es transformés en blanc i tendre. Tot plegat, era perquè el producte tingués un bon aspecte als mostradors del lloc de venda.

L’horari de treball era molt intens, ja que es dormia poc. Només ens cal tenir present que a dos quarts d’una de la matinada ja estaven als mercats, amb tot el material carregat dins al camió, per tal de poder descarregar-lo per als compradors —botiguers d’ofici— perquè aquests poguessin obtenir el gènere en condicions pels seus llocs de venda, ben d’hora al matí.

Els nostres amics es repartien els llocs de venda. El pare anava al mercat de la Mancomunitat, lloc conegut avui com Merca Vallès, i el fill gran al Mercat Menut, mercats de plaça; tant a Sabadell com a Terrassa, fins i tot al Pryca (cadena espanyola d’hipermercats).

En èpoques d’hivern i de nevades, tot i havent anat als mercats puntualment, la clientela no feia acte de presència; llavors es perdien el gènere i les hores esmerçades. Això passava molt de tant en tant, i creieu-me que no hi havia subvencions per a tal fet.

Com podem veure, era una feina laboriosa, però la permanència dels nostres amics, que no defallien sota cap pretext dins aquest nucli actiu i familiar, els donava uns resultats ben merescuts. La mort del pare feu que s’acabés aquesta comesa.

En Joan, que es mantingué fins al final d’aquesta feina —i amb qui tinc una excel·lent amistat— em comentava l’estima que sentien per aquest treball. I em deia que mai la terra havia estat un patiment per a ells; tot el contrari, la treballaven a cor què vols, amb gust i ganes.

Avui, les seves explicacions, sempre m’han portat a pensar que el nostre protagonista, ja des de ben petit, havia nascut amb aquesta aurèola hortolana. Perquè la seva vocació de pagès el portà —com a tant d’altres— a ser agraït amb la terra que el sustentava i, a la vegada, tant ell com la seva família, la feien fruitar: una altra bona manera de crear model i exemple de país.