Puc perdre moltes coses i oblidar tot allò que m’esborra el somriure, puc caure, i sempre dempeus com els gats, però no vull perdre l’equilibri de la vida, ni les llums d’un sol naixent entre núvols de colors, que meravellen i s’encenen en l’horitzó amb el foc que encara portes dins. Llavors  em vestiré amb les robes del diumenge per mirar-te, i cantaré una cançó sense saber-la i si alguna vegada et faig somriure... ja seré feliç.

Hauria hagut de saber parar el rellotge en aquell moment, i avui em pregunto: qui va maleir aquell amor? Em costarà netejar l’ànima, potser aquella cançó que et vaig cantar ajudarà a fer teràpia i deixar el dol, però ara, vull mirar com surt el sol.

Va estar be formar part de la teva vida, i compartir les nostres  vivències, ara no m’agafa ningú la mà, i potser et vas perdre el qui soc i les albades amb mi abraçat.