Hem anat a passar el dia a les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, i a dinar a l’Slavia, que va dir-se El Grock quaranta anys endarrere, o potser més.

D’aquell temps ve la coneixença i bones vibracions amb l’Albert i la Dolors. L’Albert, que per Reis va fer dos anys que ens va deixar, era ja en aquella època un indepe molt preparat intel·lectualment, i jo buscava partit, no per casar-me, sinó per quan s’acabés la dictadura. I olorant possibilitats em va venir a fer una visita, per veure com respirava, i la sintonia va ser positiva en el sentit que primer era Catalunya. Ell estava en la línia del Front Nacional de Catalunya i jo vaig acabar fent mítings per Convergència, no obstant les conyetes de l’Albert, que insinuava que hauria d’haver arribat més lluny.

Bé, bones sintonies. Al bar seu de l’època i ara també, s’hi feien recitals. Recordo que vaig anar-hi per escoltar Paco Ibáñez, i es va suspendre perquè no tenia veu per cantar, però en petit comitè vam estar hores escoltant les seves facècies vitals. Bon record.

Ara hi hem tornat i la viuda, reconvertida en matriarca i amb relleu generacional inclòs, ens ha rebut i servit al seu restaurant a la plaça del Terrall, davant les grans basses del parc, que porta més de cent anys formant part del centre urbà remodelat.

Abans, acompanyats per la Dolors i les acurades explicacions del responsable, hem visitat l’Espai Macià, que és un equipament cultural de les Borges Blanques que difon a través d’una exposició, i ajudat per audiovisuals, el viatge vital i polític del mític president, la seva trajectòria i la manera d’entendre el món, basada en la justícia, el progres i la llibertat, quelcom que avui segueix estan plenament vigent.

Bé, la seva biografia és prou coneguda i de fàcil trobada a les xarxes socials. El 1922 va crear el partit independentista Estat Català, i el 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, se’n va anar a França. Des de França va fer un intent fracassat d’invasió de Catalunya des de Prats de Molló el 1926.

Al tornar de l’exili el 1931, va participar en la creació d’Esquerra Republicana, formació que presidí i va guanyar a les urnes. Es va aconseguir recuperar la generalitat i va ser el primer president durant la II República Espanyola, fins a la seva mort, el dia de Nadal de 1933.

El seu enterrament va aplegar una gran multitud i “l’Avi”, com era anomenat popularment, es va convertir en un símbol de la voluntat d’afirmació nacional de Catalunya.

Ara bé, hi ha un Macià desconegut del qual vull fer cinc cèntims.

Els seus pares eren de les Borges Blanques i es van traslladar a Vilanova i la Geltrú per l’expansió del negoci d’exportació d’oli del seu pare. Allí va néixer en Macià. De jovenet passà els estius a les Borges.

Després va optar per ingressar en una acadèmia militar, cosa bastant rara entre catalans, encara que fossin de famílies aposentades. Toledo no li va interessar, perquè era una formació massa feta per a la guerra, i va optar per Guadalajara, on es formaven per a enginyers de l’exèrcit. En aquella època encara no existia l’Acadèmia General de Saragossa. Quan convenia es vantava que era enginyer militar i civil, i encara que els enginyers militars feien obres civils, no s’ha demostrat que estudiés a l’Escola d’Enginyers de Camins ubicada a Madrid.

No obstant, se li atribueix la introducció del formigó armat a l’estat espanyol. És un tema de què es parla poc, perquè queda eclipsat per la rellevància de la presidència de la Generalitat, però estan força documentat els seus treballs en aquesta matèria.

Macià va néixer el 1859, i als 16 anys escull els estudis militars. Així doncs, els seus inicis són espanyolistes, encara que la seva vocació semblava més tècnica que militar, perquè en aquella època era més senzill i de molt menys cost que anar a l’Escola d’Enginyers de Camins ubicada a Madrid, que era molt elitista i de difícil ingrés, no obstant haver-hi estudiat un cosí meu.

De l’acadèmia en va sortir com a alferes, va estar trenta anys a l’exèrcit i el 1904 era tinent coronel. Els seus destins van ser, entre d’altres, Barcelona, Sevilla, Jaén, Lleida i Santoña, on el van enviar castigat i molt emmurriat i va demanar la baixa.

En la seva etapa lleidatana es vas casar amb Eugènia Lamarca, filla d’un terratinent d’Alcarràs i que a la llarga el va convertir en un latifundista. La finca Vallmanya, que va heretar l’Eugènia, la seva dona, es tractava de l’antiga senyoria de Sant Climent, desamortitzada, i que havia sigut anteriorment dels monjos de Poblet. La finca tenia 3.700 hectàrees i era la més gran de Lleida.

L’enginyer Macià va aconseguir que li arribés l’aigua del canal d’Aragó i Catalunya. L’estat franquista, acabada la guerra, la va confiscar i la van entregar als falangistes. I la filla Maria, que en els temps de la presidència de la Generalitat era coneguda com “la princesa Macià”, perquè sempre anava ella d’acompanyant del seu pare, quan anys després va tornar del seu exili a Mèxic va sostenir diversos contenciosos amb l’estat franquista que la va confiscar, i el 1968 en va recuperar 600 hectàrees, ja que la resta fou expropiada per l’Institut Nacional de Colonització.

A Macià se li va despertar la catalanitat a partir que els militars van perdre Cuba i les ultimes colònies i el pessimisme històric que s’apoderà del país. Es vivia en una societat en què es rebutjaven als militars com a incompetents, i aquests culpaven els polítics per no haver-los dotat de mitjans suficients, i la societat detestava els uns i els altres i la tensió era molt forta.

El 25 de novembre de 1905, un centenar d’oficials de diverses armes i al crit de “Caballeros, viva España”, van esbotzar  porta de la revista Cu-cut, van penetrar-hi i van cremar papers i mobles... Va ser un cop de força per demostrar el seu patriotisme contra els separatistes i a la recerca d’un suport de l’Espanya profunda. Com es pot comprovar, les coses no han canviat gaire pel pas d’un segle.

La vida de Macià va canviar de manera traumàtica i irreversible, i també ajudat per les converses amb el concunyat, en Pau Font de Rubinat, de Reus, i va anar passant de militar disciplinat a civil revolucionari.

Als 46 anys va abandonar l’exèrcit i la resta ja la coneixem, es va convertir en l’avi que desitjava per a tots els catalans la caseta i l’hortet, i nos li va fer cas instal·lant a Lilla la caseta i el hortet, però encara falta la república catalana i aigua per regar, ja que aquí, i no com a Vallmanya, no hi arriba el canal de Catalunya i Aragó; només hi arriben les fonts de Lilla.