Els Països Catalans bullen, aquesta setmana, especialment per Sant Antoni i Sant Sebastià. Nos en particular, i sense desmerèixer Vila-seca i la Pineda, donaré opinió al tombant de Sant Antoni a les illes Balears, i per descomptat, Sant Sebastià, la nostra festa major de Lilla, que encara que ara sigui agregat a Montblanc, fins a finals del segle XIX va tenir ajuntament i terme municipal propi. I dins del nostre terme municipal, hem sigut pacients tributaris per més de vint anys, de totes les obres de l’alta velocitat de trens i autovia per a cotxes i camions i els túnels i molèsties. Només falta que ens paguin les esquerdes, que ens arreglin i asfaltin totes les nostres vies i camins interiors, i que ens demanin disculpes pel nostre suplement de solidaritat, amén.

Doncs això, hem anat a les Illes quaranta anys amb vaixell, sempre a l’estiu, primavera o tardor, mai a l’hivern....

El meu viatge és de la mà de la tele balear, que és el tercer any que la segueixo, i que des de l’estimació a tot el que representa la cultura que més estimo, que és la dels Països Catalans, els he de felicitar... i això que ara manen el PP i Vox, però no s’han atrevit contra la força de sant Antoni o dels dimonis. Entre el dia 16, la vetlla de Sant Antoni, i el 17, Visca Sant Antoni! La tele balear ha dedicat vint hores de directes per tots el pobles que ha considerat, i he de ressaltar la força de les celebracions i l’actitud de la joventut, que massivament aparca altres llengües i es manifesta en el característic català de les Illes, ho sigui xerrant en mallorquí massivament.

Per mor del ritme dels articles, només podré fer apunts telegràfics i una recomanació.

Els inicis són al segle XIII, celebrant que els catalans van fer fora els moros, i trobant simpàtica la figura de sant Antoni, quasi d’una manera infantil; era un home de pau, va curar la filla d’un rei i una truja, que agraïda diuen que sempre el va seguir i el va enterrar; ves! Una truja enterrant un sant.

En temps de Franco, lògicament les celebracions van quedar eclipsades i tot el que es feia era per glorificar les autoritats i el nacionalcatolicisme, però els últims deu anys de dictadura ja va tornar a agafar embranzida.

Ara l’embranzida l’ha agafat el jovent, els al·lots i les al·lotes, i es donen multitud de celebracions de què destaquen les completes de la vetlla, que a Manacor comencen els capellans i acaben frenèticament la jovenalla —que s’apodera de l’església i el clero fa mutis i es fa fonedís—, músics, cantaires xeremiers, simbombes.

La beneïda de Muro, ull, estaven asseguts per la desfilada totes les autoritats, no s’amaguen, la cercavila comprèn tot tipus d’animals a beneir, i cavalls i més cavalls amb els cavallers i al·lotes cavalleres i amb llargues cabelleres, carros, carrosses, oficis antics degudament abillats, i el rector beneint a tothom, ases, persones, sant Antoni i els dimonis, i el ramat de bes.

Ah!, i per últim, la recomanació promesa: no cal anar-hi, veureu menys coses, el millor és dedicar dues o tres hores a seguir per la tele un parell o tres de directes, i deixar per a la fi el Pi de Formentor, escollir, tallar, baixar, l’últim tram per mar, plantar-lo a la plaça Vella i aplaudir el qui aconsegueix la fita de ser el guanyador en pujar-hi. El pi està envescat de sabó i saïm per afegir-hi la dificultat de relliscar. El pi d’enguany feia 21 metres de alçaria.

A Lilla no tenim ni dimonietes ni foguerons, però al seguici hi tenim una lloba, llobeta, que és l’alegria de la canalla.

I tenim una paella feta amb llenya i amb carinyo per la gent del nostre poble, comandats per la Montserrat, i per unes cent persones o més, que qui més qui menys tots valorem i apreciem. I tenim Sant Sebastià, per la festa major de hivern, que enguany encara ha sortit en processó.

És més, enguany s’ha tornat a estrenar un grup de teatre, que recupera la tradició dels temps del Sr. Panades i d’en Manuel Tortajada.

El grup, Aliya Teatre, el comanda una parella arribada de fora i que ha tingut un fill, ja feia anys i panys que la cigonya no passava per Lilla. Ens hi hem incorporat antiga gent del “teiatru”, i la mitjana d’edat és considerable, però carregada de bones vibracions.

Ens hem atrevit amb Shakespeare i el seu Romeu i Julieta, que és un calaix de sastre que permet molta imaginació; de fet ja avisem que es titula Romeu i Julieta, o alguna cosa semblant. L’enhorabona per la direcció coordinada del Jaume i la Mayra i la il·lusionada participació dels lillencs amateurs.

Bé, ens hem divertit, i l’assaig general per Sant Canut, per fi passat per aigua, i ja sabeu que si plou per Sant Canut, en tres mesos no veuràs eixut. I a més, per l’estrena hi va haver “molta merda”.