Enfront de tanta disbauxa mundial arran de guerres, canvi climàtic, refugiats i un llarg etcètera de mai acabar, no acabem d’adonar-nos que al món hi ha quelcom més, molta solidaritat de portes endins de les cases, de pobles i ciutats. No tot és desori, com ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, que pel sol fet de voler comunicar unes realitats de la vida dins el marc del drama o la tragèdia, s’obliden que hi ha altres realitats que són de pau, estima, solidaritat i esperança, que no es veuen, però que hi són.

La Montserrat, amb noranta-dos anys, ha mort a la residència. Els qui la recordem sabérem de la seva estima i generositat de cara als altres. Un estil de vida que per a molts solia passar desapercebut, quan estava a casa seva. La pèrdua del marit i la impossibilitat de valdre’s per si mateixa, i no poder estar amb algun fill, la van la portar a allunyar-se de la llar familiar i morir en un altre indret, deixant, això sí, com a llegat, el seu testimoni de vida.

Quan parles de temes de residència d’avis es destapen un seguit de realitats de vàlua —deixant de banda les excepcions— que donen sentit a la vida, plenes d’humanitat i generositat. Per exemple, el cas d’una cuidadora, més ben dit infermera de vocació, que dedicava tota atenció als ancians; una de tantes persones, d’aquelles que no surten als mitjans però que donen exemple, que fan patró; en definitiva, creen un model de vida dins l’àmbit de la consideració, mirament, respecte, admiració, suport als més vulnerables.

Hi ha qui va a veure persones grans o bé truca per telèfon. Aquells que des de Càritas, Creu Roja o alguna altra ONG fan quelcom per millorar la situació dels marginats. Hi ha qui dedica temps a esplais juvenils. Joves que, sense cobrar ni cinc, que encara no han pogut accedir a una jornada de feina que els complementi algun sou per tal de poder guanyar-se la vida com cal, fan servei altruista. Avis que fan de “cangur”. Hi ha qui ajuda econòmicament familiars. O aquell pagès, metge, economista, periodista, professor, polític, sindicalista, policia..., veïns i veïnes que actuen a fi de bé, i tants d’altres que ens deixem al tinter.

Hi ha més del que ens pensem de porta endins de moltes llars, on la humanitat i solidaritat es troba manifestes. I és per això que el món just no pot decaure en el desànim ni desaparèixer sota les imatges i informació del desori, del caos, de les bombes de les guerres, la violència de gènere, la droga, l’explotació humana, de l’oblit que som humans, persones de carn i ossos, sentiments, transcendència i espiritualitat.

Ens cal també saber allà on hi ha llum i esperança i no pensar que tot és foscor.