Es deia Josep M. Gatell Roda i ens va deixar el 31 de gener, enguany fa dotze anys, o sigui el 2012.

Sempre deia que costa molt de matar un Bou.

El record més especial va ser quan vam fer la primera volta en somera pels monestirs de la Ruta del Cister, cap a finals del segle XX o començaments del XXI. En va sortir una petita crònica a El Vallenc o a la Nova Conca, en què es deia que era la primera volta en somera per la Ruta del Cister. A la foto adjunta es veu la somereta, que es deia Pruna, amb Santes Creus de fons.

L’esquela familiar deia “Va ser un home valent”.

Fill dels Gatell-Roda de Valls, ja des de la infància va viure el tarannà i brogit de la fonda a l’Hotel Univers.

Eren els temps en què el propietari o el seu fill, el jove Pepito, anaven amb un cavallet i tartana a l’estació del tren a buscar els hostes. Els que més hi feien estada eren els representants de firmes comercials, que anaven carregats de grosses maletes on portaven els mostraris del gènere a exhibir. Acostumaven a fer estada de dilluns a divendres. El dissabte i diumenge era un altre públic, a qui de mica en mica se’ls donava a conèixer la calçotada.

La fase prèvia a la comercialització la va iniciar la Penya Artística L’Olla de Valls, i el Sr. Pepito en va ser un dels fundadors.

La Penya va durar de 1946 a 1956, i la darrera calçotada de la Penya, “en pla amateur”, va ser el 26 de febrer de 1956.

Seria la darrera després d’una tongada de deu anys. La festa havia perdut aquell aire íntim que li donava la participació de tothom en la tasca de coure els calçots o de parar la taula.

Com diu Ventura i Solé, la calçotada artística de L’Olla morí en plena glòria, morí víctima del seu propi èxit, i d’aquell mas on es reunien els de la fonda de l’Univers i els membres de la penya L’Olla, com sigui que hi havia un bou, llaurant i menjant herba, van començar a dir: “sí, allà baix, on hi ha el bou”, i així quedà com a Masia Bou, encara que fos i és de la família Gatell, es quedà per sempre el nom de la que va començar sent la casa pairal de la calçotada.

A finals dels cinquanta i anys seixanta del segle passat, i amb els primers “sis-cents”, varen començar a arribar els barcelonins, atrets per les cròniques gastronòmiques del Nèstor Luján a la revista Destino, que era el setmanari “progre” de l’època, i entre altres hi escrivien el Josep Pla i el Josep M. Espinàs.

D’aquella època avui aportem una primícia informativa que m’ha fet arribar el seu fill, Josep Maria, que és col·laborador de Nova Conca. Es tracta d’una foto dels anys seixanta en què es veuen als jardins de la Masia Bou el Sr. Pepitu i en Dalí, però el de veritat, que ja sabem que a Valls n’existeix una reencarnació. Sembla ser que el van nomenar calçotaire major de la República de Can Bou, i si non è vero, è ben trovato.

El patriarca de la Masia Bou va arribar a la meva vida, i jo a la seva, fa uns vint-i-cinc anys. Ell tenia aleshores pels volts de la setantena, i per celebrar la seva prejubilació va fer el Camí de Santiago sortint a peu de la Masia.

Dos anys després va fer també a peu el Camí de la Plata de Cadis a Santiago.

A la fi del segle passat vam fer la Ruta del Cister amb somera, la bèstia portava els estris del petit grup a l’albarda, i nosaltres amb les mans a la butxaca!

Nova Conca en va fer un petit seguiment. Vam dormir a Can Sagues de Poblet, a les monges de Vallbona de les Monges i en un restaurant de Santes Creus, on ens va deixar una antiga quadra per a la bèstia.

Vam seguir amb excursions i viatges, la més llunyana a Sidi Ifni, amb els germans Contijoch, l’Enric Sánchez-Cid i en Bordell de Montblanc, en Pere Sagues de Poblet i d’altres que allí feren la mili als anys cinquanta.

Sempre de bon humor, positiu, d’una forta catalanitat, sempre a punt per a la festa gastronòmica i vigilant de l’empresa familiar fins al seu últim alè.

Quan li tocava lluitar amb problemes de salut, sempre deia: “No us preocupeu, que costa molt de matar un Bou”.

Uns dies abans del traspàs em va dir “em sembla que començo a pensar que ja no costa tant de matar un Bou…”, però a continuació tornava a parlar de noves sortides quan les cames li ho permetessin.

Ara només ens resta el seu esperit, i el record de l’home valent i empresari emprenedor, i desitjar que el qui va fundar la casa pairal de la calçotada, i el primer en posar de moda aquestes trobades multitudinàries i arrelades a la gastronomia de l’hivern de la nostra terra, sigui recordat i respectat tal com mereix, a la Conca i a l’Alt Camp; ja que, al començament d’aquestes trobades, i quan les calçotades es feien “al defora” de les masies, es deia que si a l’aixecar la vista per engolir els calçots veies la serra Carbonària i el pic de Miramar, la calçotada era validada.

Doncs sí, m’ha semblat que ara que és comencen les calçotades amb la gran festa inicial a Valls, val la pena recordar els pares de la festa, i les calçotades vintage.

Acabarem amb uns versets de la calçotada d’en Pere Català i Roca:

“Veniu;

que el poble unit que en hores d’oci es lliura a calçotades i castells,

on l’amistat és culte i sacerdoci, és poble fort, i nobles ses arrels.”