L’aporofòbia és un terme que, segons Adela Cortina (professora d’ètica de la Universitat de València), vol dir una actitud negativa envers la pobresa. Vegem-ho. Els pobres són exclosos dels cercles de consum, i també dels espais sociopolítics, sense poder assumir cap paper social.

Esdevenen persones sense drets, estan estigmatitzades, discriminades, i tot perquè no tenen recursos per sobreviure; per tant, són considerats “inútils“, prescindibles, fins i tot responsables de la seva pròpia condició. Segons dades de Càritas Espanyola, en els últims anys la realitat ha empitjorat. “Més de la meitat de les famílies que recorren a Càritas tenen una ocupació laboral, però no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques”.

L’escriptora Olga Xirinacs, parlant d’aquest tema en la revista progressista catòlica Foc Nou (24/11/2023), en un article amb el títol ”Pobrets i alegrets”, en un dels seus paràgrafs —entre altres comentaris— posava en relleu que encara sort que hi havia algunes persones generoses i institucions que actuaven sense bombo ni plateret, i que el país que es feia visible als nostres ulls era el de la misèria política. I seguia posant com a exemple les paraules del filòsof Josep Ferrater i Mora, que deia que les formes de vida catalana, que fer política volia dir fer país. És a dir, que cada un dels nostres actes es mouen amb intenció política. Fins i tot en el més ínfim, treballem en unes direccions i no en unes altres. No us cregueu aquell que diu que no fa política. Avui (i per desgràcia nostra) trobem una Catalunya que va a la cua de les prestacions socials. Segons dades, el 30% de la població catalana conviu en l’exclusió: més de dos milions dues-centes mil persones. 890.000 es troben en una situació de pobresa severa (menys de 520 euros al mes per sobreviure).

A més, es calcula que hi ha més de 350.000 treballadors i treballadores pobres que, tot i tenir una feina, no poden afrontar les necessitats més bàsiques. La falta de respostes efectives en són la causa; això fa que es generi desconfiança envers l’acció política. Aquest descontentament social sol derivar en una desafecció ciutadana preocupant, que sol alimentar un populisme i uns discursos d’odi mal covats que, malauradament, cada vegada guanyen més espai públic. Però no patim —com diria algú—, mentre sobrin diners per organitzar macroconcerts, hi hagi bancs voltors i les “cases grans” contractin força nous assessors a preus superlatius, menystenint els tècnics existents, el país anirà com una seda, o no.