Just en el meu penúltim  article, titulat “De Sant Antoni a Sant Sebastià”, parlava que a Formentor, a la serra de Tramuntana de la costa mallorquina, uns dies abans de Sant Antoni, es talla un pi, que degudament desbrossat i netejat, es trasllada fins al mar i per mar fins a Pollença, on es col·locat al bell mig de la plaça Vella, seguint un ritual i acompanyat per una gernació expectant i festera.

Enguany feia 21 metres i la envescant amb sabó i saïm per relliscar millor, i el primer que arriba a dalt es el guanyador, i queda registrat per la historia local. I també podria parlar de l’eclesiàstic i poeta Costa Llobera i el seu Pi de Formentor, amb un tastet del qual acabarem l’article, com acostumo a fer si en tinc ocasió. Doncs no, aquest pi es troba al que se’n diu carretera nacional 240, quilòmetre 32,4, a un quilòmetre i escaig de la sortida del túnel de Lilla de l’A-27, acabat d’estrenar, i en direcció a Montblanc, obligatòria per tothom fins que no es doni continuïtat a l’autovia, i això se suposa que va per a llarg. Doncs sí, el 10 de desembre de l’any passat, a tres quarts de dotze de la nit, un cotxe que acabava de sortir del túnel —hi havia la velocitat limitada a vuitanta, i ara fa pocs dies que s’hi pot passar a cent— es va encastar amb gran violència contra el pi de la fotografia adjunta. La carretera té la voravia protegida, a excepció d’uns quaranta metres per donar pas a un camí veïnal. Van morir al acte el conductor, de 23 anys, i una noia de 19, i una tercera noia de 20 anys va quedar malferida, però com sabem, les notícies són com el peix del dia, i l’endemà ja no se’n parla. Dos morts mínim, i potser és imaginació meva, però al fer-li fotos m’ha semblat que el pi plorava.

Mireu com se li escorre la reïna i cau sobre els minúsculs trossets de vidre que es van estavellar contra l’escorça. Quan era encara jove, en temps de Franco, a un ministre del règim se li va ocórrer posar cartells que anunciessin on hi havia hagut accidents de carretera; hi deia “Aquí dos muertos”, i en poc temps ho van prohibir, tots alarmats. Si estigués encara vigent, aquest pi mereixeria passar a la història amb el cartell inclòs “El pi dels dos morts”. Nomes el 2023 a Catalunya diuen que hi hagut 143 morts a la xarxa viària interurbana, i suma i segueix. Queda dit, i gravat a la meva memòria, i ara el lloc ja el tindré conegut i reconegut per sempre: Quilòmetre 32,4. Llàstima! I DE POLÍTICA? Poca cosa, la llei d’amnistia la tenen castigada, i la porten més o menys un mes al racó de pensar. Parlant de pensar, ara es començarà a veure quin tipus de justícia es trobarà, si serà una casta ideològica que afinarà el que pugui... ja sabeu : “el que pueda que haga”, o si la llei d’amnistia, que és el que desitja el parlament per majoria, s’acceptarà amb tots els pronunciaments favorables, com correspondria a una correcta administració de justícia, que no ha de fer política i simplement acceptar i aplicar les lleis que decideixen els polítics per majoria parlamentària. Oi? Mmm.

Els vells advocats sabem que on la justícia és dolenta és perillós tenir raó. Au, també al racó de pensar. I com que el pobre pi de l’article no volia pas que passés el que li va passar, acabarem amb el paràgraf que de jovenet vaig aprendre a recitar amb goig i joia: Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l’eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer...