No hi ha res com l’humor per passar una estona agradable. És possible que d’aquí a uns anys alguns estudiosos pretenguin escriure sobre la carretera de Rojals en ser una de les últimes de nou traçat planificades a mitjans del segle XX. Aquests estudiosos suposadament acudiran als arxius oficials i és probable que es trobin amb documentació que fos traçada per algun il·lustre enginyer de tres cognoms i aparelladors amb noms més plebeus, però igual de coneguts.

També hi figuraran el concessionari i els rancis plànols d’aquells dies. Vull dir-los que no en facin cas, de tots aquells papers, perquè la realitat fou una altra. Ho explica aquest autor, que fou present en els seus prolegòmens, quan es trobava sent adolescent com a espectador al balcó de Cal Parlet dels tràfecs que comportà la construcció de la carretera. Eren els estius dels anys 1945, 46 i 47.

Vull explicar, doncs, que el magatzem de maquinària destinada a l’obra (reduïda a pics i pales), així com el lloc de reunió dels treballadors, era situat als baixos de Cal Masalles. Allí, a les vuit del matí s’hi formava un grup d’homes de totes mides i races els quals en un instant eren portats a diversos llocs de la obra. Expliquem, doncs, com va ser el traçament: en veritat la carretera la dissenyaren un enginyer anglès i un aparellador català (els noms “se’ns han escapat”).

Resulta que l’enginyer anglès no parlava el català i l’aparellador català no entenia l’anglès. L’aparellador català anava amb un dossier de papers posats damunt una planxeta de fusta en una mà i un llapis a l’altra, del qual es valia per anar fent ratlles, mentre l’enginyer portava una brúixola dins l’estoig, que anava consultant. Els dos, en consorci, quasi inseparables, anaven contínuament amunt i avall de la carretera; més aviat amunt que avall, fent traços i esborranys sobre la marxa.

Vostès saben —perquè res se’ls escapa— que en les obres públiques els enginyers i els arquitectes fan quatre gargots sobre un paper, i apa, feina acabada, mentre els que realment penquen fan els projectes (que al final firmen els arquitectes). Bé, en el present cas passava el mateix, només que més agreujat pel fet que el “míster” era gandulot. Així que l’aparellador, després de fer un esbós, li preguntava: “Li sembla bé?”.

L’enginyer li contestava, avorrit: “Yes”. “Yes”, que l’aparellador interpretava com un: “I - és”, és a dir, “val”, o sigui: “val el fer una corba”, que l’aparellador català anava marcant cada vegada que escoltava el “yes”. I com que el fet es produïa cada dos per tres, vet ací el motiu pel qual en els 12 quilòmetres que hi ha de Montblanc a Rojals hi apareixen 212 corbes reals... tant de pujada com de baixada. És la realitat. Encara que els diguin el contrari, no s’ho creguin. Hem explicat el fet del veritable del traçat de la carretera de Rojals. I per a més crèdit en dona fe el qui subscriu...