M’ho vaig creure, us ho “juro perdiu”, que deia el Guigui. M’explicaré:

Amb una parella, amb qui a més de tenir en comú que som d’edat provecta, també tenim en comú que els quatre som llicenciats en dret, des dels anys de la picor, dels temps en què no teníem encara ni constitució. Bé, si volem estem capacitats per tenir converses jurídiques, i no pas amb aquest fi, vam tornar a Andorra per la Candelera i per un cap de setmana vip, o sigui de tres nits, la del divendres, la del dissabte i la del diumenge, que és la bona, pel desequilibri emocional de deixar mig diumenge per badar i mig dilluns per anar baixant cap a la mar.

I bé, ens tanquem a l’apartament amb vistes al prat de la Vella, a primera línia de neu, quasi sense neu, i a 1.300 metres de alçada, i des de la boca de fosc fins a les onze del matí, com les marmotes, i de dia a pasturar pel principat.

Anticicló, sol lluent, cel brillant, núvols absents, mínim de temperatura de 5 graus, però a la nit, no sortim ni per treure el gos.

Andorra, i els andorrans, han sabut trobar el seu primer món. Quina enveja per als indepes catalans!

I van tan sobrats, i tan necessitats de personal per administrar les seves riqueses, que quasi ningú en el món dels serveis et parla en català; només si insisteixes es passen al català, i en aquest cas, només ho fan els que poden, perquè en saben; els que no en saben no t’aclareixen si t’entenen o no, però segueixen parlant en castellà.

Sí, com el fenomen del portuguès de fa vint anys i el fenomen del català en temps de Franco.

El meu primer cop a Andorra tindria 16 o 17 anys, a començaments dels seixanta; els empleats dels comerços eren quasi tots catalans, fonamentalment de la part de Lleida. A finals de segle, i amb les grans obres d’estructures i immobiliàries d’Andorra, els catalans ja anaven de panxa-contenta i els van substituir els portuguesos, i ja no entenien el català. I ara se’ls omplert de sud-americans, amb preferència d’argentins, joves i acabats d’arribar, i molts no han estat escolaritzats a Andorra, i el cas més eloqüent és el del MIM d’Andorra, que és el títol d’aquest article setmanal.

MIM d’Andorra, cadena hotelera. A finals de desembre de l’any passat va obrir hotel a l’avinguda Meritxell; el restaurant es diu Hincha i allí vam dinar, i tothom sap que és de Messi. Els cambrers, porten a l’esquena el número 10; tenen de postres, si vols, una pilota d’or de xocolata, i els macarrons a l’estil Messi, i el seu menú degustació és a 60 euros sense vi, i vam voler fer honor a la Conca i ens van servir el Julieta trepat a 45 euros l’ampolla, triplicat el preu de cost. I el disseny gastronòmic és d’en Nando Jubany.

“MIM”, vaig pensar; “en Messi no ha dit mai ni bon dia en català, però la seva sensibilitat lingüística ha fet que a l’hora d’obrir una cadena empresarial, hagi pensat en mim, que vol dir, carícia, afalac, carantoines, manyagueria”; però per compulsar afirmacions i evitar errades, trec el cap a internet i el Sr. Google em diu: “Messi va adquirir al 2021 un cinc estrelles, el Canut d’Andorra, i es va aliar amb Majestic, el grup hoteler barcelonès, per crear i fer créixer aquesta aventura empresarial”.

Així doncs, MIM no és mim ‘carícia, afalac’, sinó Messi i Majestic; quina decepció lingüista.

Abans del MIM, i al mateix lloc, hi havia el Canut, de grat record per a nosaltres, amb el seu piano de cua, pianista del terreny, cambrers i cambreres vestits de negre; el glamur.

Només fa cinc o sis anys que hi vàrem fer estada, acompanyats de dos nets adolescents, i l’endemà vam seguir cap a la Catalunya Nord, entrant a França pel Pas de la Casa.

Un gendarme a la frontera ens para, regira un xic i obre una caixa petita de “xocolata ametller” que hi havia a la guantera i hi troba cànnabis. Dic “és per a consum propi i prové del meu autocultiu”. Diu “es té de pesar”, i ho dona a un altre gendarme. En l’espera xerrem i aprofito per parlar, més o menys, del bé i del mal. Torna el gendarme i diu “quatre grams”. El gendarme, enraonador, em mira i diu: “si accepta que tiri l’herba al riu”, la qüestió queda resolta. Accepto. Diu “segueixi’m”, i fem trenta metres d’un corriol fins a peu de llera del riu Tet, que neix al Pirineu de la Catalunya Nord i desguassa al Mediterrani prop de Perpinyà.

Es gira i fa el gest de llançar; repeteixo la confirmació, buida la capsa al riu, pugem el senderó i a peu de carretera em torna la capsa, em dona la mà i diu: “Bon voyage”. Un gendarme com cal.

No obstant això dit, probablement si puc tornaré al MIM i a l’Inxa; mira, ho poso sense la hac perquè sembli més català, però, per posar-lo en la llengua oficial andorrana, el restaurant s’hauria de dir: Seguidor, Fan, Simpatitzant, o seguir jugant amb més sinònims.

Però seguiré agraint-li a Messi les alegries que m’ha donat anys, per molts anys, com a culer.