Hem sentit a dir moltes vegades allò que “la història es repeteix”, quan els fets polítics d’un país tenen semblances amb algun fet passat ja històric. M’explico: Felip d’Anjou, conegut com a Felip V, nomenat pel testament de Carles II (1665-1700) rei de la monarquia de les Espanyes i últim de la dinastia de la casa d’Àustria, el primer que feu és anar a la Corona d’Aragó i convocar les Corts.

Aquest monarca tenia dues raons per fer-ho: la primera, calia resoldre l’ambient de confrontació bèl·lica que hi havia internacionalment, degut que per a alguns regnes la successió no estava massa clara, perquè aquest monarca francès volia de totes totes consolidar la seva dinastia. La segona raó afecta el Principat de Catalunya, ja que aquest es resistia a acceptar-lo per les diverses incursions dels exèrcits francesos en el passat en territori català, fet que va portar el monarca a convèncer els catalans com fos, garantint els seus privilegis, per tal de tenir assegurada la seva fidelitat.

És el mateix que va passar a l’actual president del govern espanyol en les eleccions al Congrés de Diputats de 2023, el Sr. Pedro Sánchez, cap visible del PSOE, al no tenir majoria per poder governar; per mantenir-se, es veié obligat a pactar amb qui possiblement no hauria pactat mai per tal d’assegurar-se la poltrona i poder governar. La política té això.

En les Corts de la Corona d’Aragó (1701-1702) es van aprovar els següents acords, per tal que Felip d’Anjou, conegut com a Felip V, fos a totes reconegut no tan sols rei de l’Imperi espanyol, sinó també —i per descomptat— dels regnes que configuraven la Corona d’Aragó, amb especial interès pel Principat de Catalunya, on tenia més reticències.

Els catalans, per tal de donar-li suport, dins del marc de l’economia demanaven a aquest nou monarca el següent: la constitució d’una casa de port franc a Barcelona, on quedarien dipositades les mercaderies que arribessin al port de Barcelona; l’exempció d’impostos d’aquelles mercaderies que tan sols estiguessin de pas; la concessió a la Diputació del General de la facultat per constituir una junta que decidís la conveniència de crear una companyia nàutica, mercantil i universal, i també que s’aconseguís l’establiment de la lliure exportació de vins, aiguardents i altres productes agrícoles cap a Amèrica.

L’altre acord seria des de la política; per tant, caldria la reforma de la Constitució de l’Observança (fet que comportava que el rei i els seus oficials haguessin de respectar les constitucions catalanes): la creació d’un tribunal de contrafaccions o actes contraris a la llei, format per tres representants del rei i tres dels braços, per tal de substituir la Reial Audiència, ja que era un contrasentit que els mateixos ministres del rei el jutgessin a ell mateix o a ells mateixos.

Feia un segle que les Corts Catalanes no es reunien amb el rei. Tot hi haver-hi disputes en els acords, el rei ho va acceptar quasi tot, perquè no tenia cap altra alternativa, si volia guanyar-se el seu favor. Malgrat tot, en va denegar una, ja que volia ser en l’elecció dels components del Consell de Cent i en els de la Diputació.

Tots sabem que l’existència de malestar a Catalunya contra la monarquia borbònica francesa era un fet, perquè se’n malfiaven, i per això no hi hagué acord. I tot seguit donaren suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, en qui confiaven més, tal com feren la resta de reialmes de la Corona catalanoaragonesa.