Escrivint setmanalment, un dia o altre havia de sortir el tema, no per dir i repetir el tòpic que es menja com el àngels, que també, sinó per fer una síntesi dels meus més de seixanta anys que soc coneixedor de fondes a Montblanc.

D’infant i adolescent els meus pares em portaven a la fonda de l’estació. Coneixien la mare i filla hostaleres i tenien una amistat derivada d’una intervenció del meu pare, que feia de advocat a Tarragona. Quan ja decidia vaig seguir anant-hi, i la mare i filla, ara des de la distància, em semblaven com avui les germanes Camps del restaurant-fonda El Colomí de Santa Coloma de Queralt, sempre atentes, observadores, fent torns en el servei i les atencions.

També vaig conèixer un cambrer clàssic que hi va ser anys i panys, sempre educat, servicial; recordo que, i mira, igual que a El Colomí encara avui, et servien l’escudella i carn d’olla amb el cerimonial de la sopa de galets, les verdures i la carn d’olla, tres plats.

Quan es va retirar, si te’l trobaves per Montblanc, sempre es parava, donava conversa i recordava amb nostàlgia temps passats.

Cap allà als meus cinquanta anys i escaig vaig començar a trobar més temps per a mi, i recordo que dues o tres vegades al mes anava a sopar a la Fonda Colom, amb preferència en dies laborables, vaig fer llargues xerrades amb l’amo i vaig descobrir uns quants habituals de la fonda, homes concos o vidus. Hi havia vegades que eren quatre o cinc, cadascú sol i a la seva taula, i parlaven entre ells amb un guirigall de converses creuades, cadascú des de la seva posició. Eren els anys noranta del segle passat i jo vaig fer com l’Eugenio de l’època i vaig treure un casset musicat per Jordi Esmel en què es recitaven els meus poetes favorits: Sagarra, Maragall, Llach, Serrat, Costa i Llobera, La Trinca, Salvat Papasseit, Espriu.

Quan es va posar malalt i anava de metges a Tarragona, em deia: “No saps la companyia que em fa el teu casset. Sempre l’escolto al cotxe anant a la clínica”. N’hi vaig regalar un altre per si se li feia malbé.

Tant per la fonda de l’estació com per Cal Colom hi vam anar passant, fins que van anar tancant.

I DE LA FONDA DELS ÀNGELS?

Soc conscient que només fa uns cinquanta anys que hi vaig, però ha sigut in crescendo i ara que vaig arribant a la vuitantena, i no obstant fer les menjades majoritàries dels caps de setmana cada vegada mes al mas, o sigui a casa, un parell de laborables cada mes cauen.

Abans no calia trucar per reservar; ara, si vas sol o màxim en parella, si a la una estàs pujant les escales tens força possibilitats, però a la una i mitja res, si no has reservat.

A la Fonda dels Àngels, i de la ma del Dr. Sánchez Cid, vaig prendre coneixença de la nissaga de Pau Sanahuja i Teresa Capdevila. L’Enric, com a ginecòleg, va portar al món les seves tres filles: la M. Teresa, la Montse i la Margarita, que estan donant als pares relleu generacional.

I jo, com que he sigut un fan de l’Enric, i qui diu fan vol dir seguidor, doncs per allí vam passar junts al començament.

A la Fonda dels Àngels tenen la portalada amb el vitrall d’Ismael Balanyà, les escales i una porta envidriada que dona accés a un distribuïdor d’uns tres metres quadrats, que té més trànsit que els Quatre Cantons.

A la dreta, habitació de gerència amb ordinadors, caixa, tauleta i cadira. Al costat, escales per anar a les habitacions de la fonda i zona privada. A l’esquerra, la cuina on entra i en surt tot: persones, plats i avituallament. Pujar, baixar, entrar, sortir, algun privilegiat que es queda allí de peu fins que li adjudiquen taula; presideix el distribuïdor un quadre de l’Enric, dels molts que ha fet i regalat al tombant de la seva llarga vida.

Els plats que més repeteixo-xo són l’escudella i els peus de ministre o la tripa, que la gent en diu “callos”, i que en aquest cas acostumen a ser de vedella.

El vi, fresc i en porró, i si tens algun dubte te’n posen un de blanc i un altre de negre.

Els plats del menú els canten de viva veu. Un dia, dinant amb la neta Anna, li vaig fer fixar-s’hi: “Mira, sempre cantant en català, si els clients contesten en castellà i no són coneguts, repeteixen en castellà, i si són coneguts i saben que entenen el català, no canvien de llengua i cadascú parla la que li ve de gust. Bé per la normalització!”.

Ah! I l’allioli, el secret més ben guardat. Diuen que el fa el Pau, quins colors, textura, olor, gust. Em recorda el que feia el meu avi, pagès del Morell, que sé que quan volia el feia sense ou; vull pensar que, quan vol, el Pau ho deu fer així. L’avi remenava, afegia oli, seguia remenant, i li quedava el color i la textura que s’ha anat perdent a tot arreu, menys a la Fonda dels Àngels. Quan el considerava acabat, clavava la mà del morter, i quedava tesa i desafiant com si fos un carall descarat.

Bé, ben dinats a la Fonda dels Àngels de Montblanc, a l’edifici a cavall dels segles XIII i XIV, restaurat a través dels segles, i des de quasi cent anys en mans gastronòmiques de l’esmentada família.

Avui, abans de portar a galerada l’article, he vist l’escrit d’opinió al diari Avui del 18 de febrer d’en Josep-Lluís Carod Rovira, que també parla de la Fonda dels Àngels i li diu “cuina amiga”.

Sí, s’ho mereixen.