Josep Maria Espinàs va fer 15 llibres a peu. El viatge durava una setmana i després ell en feia un llibre. A peu per Galícia i A peu per la Costa da Morte van ser els seus dos llibres caminant per Galícia.

Espinàs, que va començar escrivint i caminant amb i com Camilo José Cela, deia, o deien, que l’ofici de escriptor, com el de caminant, és un ofici o u art que requereix fer un exercici de poda i de renunciació.

Bé, els faré cas i procuraré parlar de les eleccions gallegues i últimes derives polítiques amb voluntat de poda i renunciant a frases buides :

Guanya el PP: 42 escons.

Millora el BNG. És la segona força amb 25 escons, sis més que en el torn anterior.

Cau el PSOE a 9 escons.

Neix Democracia Ourensana, amb escó, i que a l’estil de Terol vol treure el cap en política, com a component de “la España vaciada”.

No sumen Sumar i Vox.

Bé, Galícia és una comunitat força envellida, però el PP hi té encara avui la millor maquinària electoral i la major fidelitat.

El BNG, fundat als anys 80 del segle passat per Xose M. Beiras, va treure un escó el 1985, el 2016 en tenia 6 i ara, si el PSOE no hagués fet figa, i Sumar i Podem haguessin retirat llistes, potser ja estarien acariciant el que sempre va obtenint el PP a Galícia.

El BNG ha sigut el gran escalador. La gent els ha votat amb l’alegria de saber-los sobiranistes i nacionalistes gallecs, i tots saben que a Europa són socis amb Esquerra Republicana i Bildu, i també donen suport al sobiranisme de les dretes moderades catalanes i basques (PNB i Junts).

Així, l’amnistia i el trencament d’Espanya, aquesta arma llancívola en mans de PP, més la dreta cavernària, més el periodisme de cul i cap llogat, no ha determinat res, ja que la pèrdua del PSOE no ha anat al PP, sinó al bloc nacionalista gallec, que està consolidant una estratègia conjunta d’esquerres sobiranistes emparentades amb el País Basc i Catalunya.

És més, ja en campanya el mateix PP, i fent cas de les enquestes, va deixar de banda l’amnistia i Puigdemont per centrar-se en la Galícia de sempre.

I el vot al BNG va ser gràcies a la vis atractiva que ofereix a certs gallecs d’avui, aquest emmirallar-se en el sobiranisme en general.

Ana Pontón, l’actual líder del BNG, és generació jove, dels que estan entre els trenta i els quaranta, i això per a un sobiranista vell és motiu de fonda satisfacció, que fa pensar que a casa nostra els nets més o menys ni-nis potser acabaran reaccionant.

Els que no paren són certs alts funcionaris de l’altra Espanya, entroncada en la dreta guanyadora de la guerra incivil.

La majoria de fiscals del TS diuen que Puigdemont havia d’haver retirar el seu suport carismàtic a Tsunami, i ara això l’ha convertit en un sospitós de terrorisme. Això ho diuen només sis anys més tard dels fets; per ràpid no serà.

Parlant de carismàtic, que és innat a qualsevol lideratge polític i professional, ara ho volen englobar en un nou tipus o variant de delicte.

Sort que Maria Ángeles Sánchez Conde, la fiscal per dictaminar al T. Suprem, ha dit, en data de dijous 22 de febrer, i en un escrit de conclusions de trenta pàgines, que no hi ha indicis que permetin afirmar que Carles Puigdemont participés en la fundació o participació de Tsunami Democràtic, i també diu que Manuel García Castellón, jutge instructor a l’Audiència Nacional, ha fet conjectures sense base fàctica. Encara falta la resolució de la sala segona del Tribunal Suprem, la de Marchena i els seus nois.

O sigui, avui crec que una de les dues Espanyes s’ho hauria de fer mirar. Jo per si de cas em quedo aquí, a Catalunya, i olorant els aires de la Conca de Barbera.

Addenda: El dissabte 2 de març farà cinquanta anys de les últimes execucions per garrot vil ordenades pel dictador, “el generalísimo Franco, caudillo de España por la gracia de Dios”.

Es tracta d’en Puig Antich a la presó de Barcelona i del meu defensat Heinz Ches a la presó de Tarragona.

Prepararé, com altres vegades, un article, amb la novetat d’incloure el testimoni de Karel Holemans, el traductor d’alemany, que per ordre del jutge instructor va assistir a l’acte, “por si el reo quiere hablar en su lengua”.

He conegut el seu fill, amb qui vam estar junts per a un informatiu que emetrà TV3 el proper dia 2 de març i amb motiu dels cinquanta anys de les execucions.

El fill ha fet un llibre molt interessant i treballat sobre el seu pare; tota una novetat editorial publicada fa molt poc, que intentaré sintetitzar, en especial l’article en què es detallen les seves vivències de l’execució.