La saviesa ens diu que sempre ha estat l’amor el primer centre de la humanitat. El que passa és que, avui, cada cop és més difícil estimar. Hi ha massa materialisme, fascinació del tenir, posseir, injustícia, solitud entre la multitud.

L’altra qüestió és que s’ha buscat convertir l’amor en objecte de consum. L’amor no és pornografia, i la pornografia no és amor. Però el fons d’aquest tema és que el nostre món té necessitat d’amor. Tal vegada és per això, per defecte, que hom diu amor a moltes coses que no són amor, i que provoquen fàstic, cansament, desil·lusió; ben al contrari del que prometen les etiquetes de la seva propaganda.

Tot plegat ens predisposa que siguem més vius, que no ens deixem portar per les modes. Hem de ser més crítics amb la nostra vida, amb capacitat de discerniment. Hem de ser prou adults per saber què volem i com ho volem.

La nostra estructura fonamental com a persones la compartim amb les pedres, les plantes, els animals i moltes altres coses. Més de les que en tenim consciència. Però, en definitiva, el que és específicament nostre, el que ens fa persones, és ni més ni menys que la capacitat d’estimar; això és exclusivament nostre.

Hem de tenir molt clar que tota vida és un do; capacitat o qualitat humana que només pot tenir una persona, no una altra cosa. És intrínsecament humà, de la dona o de l’home. Per tant, hem de tenir molt present que nosaltres, humans, som els que tenim consciència d’aquesta realitat nuclear que és la nostra vida.

Som els únics que sabem que solament en el do hi ha la mesura, la qualitat; en definitiva, el contingut de la vida. Aleshores, quan fem l’acció de donar-nos als altres, ens expressem de tal manera que ens estem realitzant. Estem construint espai humà. Aquest do que ens és fonamental, que ens fonamenta, que crea base d’acció, que ens fa ser gratuïts en la vida, és el que anomenem amor.

L’amor, ens diu la saviesa, no es confon amb el sentiment afectiu que et fa estar a gust amb algú, que t’empeny a distingir entre el qui et cau bé i el qui no. El sentiment et pot ajudar en l’experiència de l’amor, però no s’identifica amb l’experiència de l’amor.

Doncs, què és l’amor? L’amor és una acció. És coneixença de l’altre, respecte, per tal que tu i l’altre sigueu qui sou. I és també llibertat, però també és preocupació eficaç per la felicitat de la persona estimada, en definitiva, un estil de vida.

Això sí, un estil de vida obert al dolor, perquè estimar és exposar-se, assumir que l’altre és un misteri en la seva llibertat. I que estimar també és fer meus els maldecaps de l’altre que estimo.

Sí, podem dir que estimar també és sofrir, però sofrir per amor, ja que experimentes la victòria de la vida, del sentit, sobre tota mena de dificultat que sembli negar la vida i impedir el sentit; però no, és la felicitat real, l’única possible.

Des d’aquests conceptes cristians, any darrere any ens trobem unes vint parelles per tal reafirmar la continuïtat lliure en el nostre amor i estima de casats al voltant d’una Eucaristia (acció de gràcies). Dels que som, algun ja porta cap a més de cinquanta anys de vida de compromís amb la parella.