Agustí Forner, que treballa a TV3 i és de Tarragona, i del meu barri de joventut però ell 15 anys més jove, va connectar per fer un reportatge al tombant de l’execució de Heinz Ches, ja que el 2 de març es van recordar els 50 anys dels fets.

Li dic que ja he fet altres manifestacions, i diu que ja ho sap, però que aquest cop serà diferent, i en conjunt amb el fill de Karel Holemans, en Carles, que va ser company seu d’estudis i acaba de publicar un llibre sobre la vida del seu pare molt trencador, un dels capítols del qual està dedicat a l’execució de Heinz Ches, on ell va ser present per ordre del comandant instructor, i “por si el reo quiere hablar en alemán, o hay que hablarle en esta lengua”.

Així, aquella nit vam estar junts, però no barrejats. Jo em vaig limitar a l’habitacle on Heinz Ches està “en capella”, i els que tenien d’intervenir en l’execució estaven escampats per altres dependències, i com a màxim ens vèiem o ens creuàvem.

Així, i a tall de recordatori, de matinada vaig veure entrar el botxí amb un sac a la mà, on portava el garrot, i acompanyat de dos policies que el van portar amb un Dodge verd i tots de paisà des de Sevilla. Era la seva primera execució; anava mal vestit, i de l’americana vella sobresortia d’una butxaca una ampolla de conyac de tres quarts de litre, mig buida, o mig plena. Va demanar que li posessin un biombo per poder dormir una estona.

El fill de Holemans, d’uns seixanta anys, acaba de treure un llibre sobre el seu pare molt interessant, que em va regalar i em vaig cruspir en una jornada, m’hi va enganxar.

A l’encapçalament, el seu fill diu del personatge:

“El meu pare va ser espia, cavaller templer, pintor i independentista flamenc. I mai ens va dir res”.

El llibre l’ha publicat l’editorial Arpa, i el títol és: Los espías no hablan, de Carlos Holemans. Per als lletraferits, val la pena endinsar-s’hi.

Holemans (1910-1979) parlava sis idiomes i va viure bastants anys a Tarragona, on va néixer el seu fill i ell va morir.

Va ser un pintor paisatgista important i reconegut a Bèlgica, Flandes, i dels anys quaranta als seixanta a Espanya i Portugal. Des del naixement del seu fill i l’eclosió del paisatgisme amb el boom de l’art abstracte, va deixar de pintar, coincidint amb el naixement del seu fill, que ja el va agafar amb cinquanta anys i escaig.

Com a traductor feia coses per a particulars, alemanys holandesos i belgues en el primer boom de la construcció turística, i els militars també el cridaven quan el necessitaven; i així va ser amb el cas de Heinz Ches. I ja hem arribat a l’apartat 21 del llibre, anomenat “Rojo sangre.”

Espigolo i tradueixo del castellà:

“Una de les poques persones que va assistir a l’execució va ser el seu intèrpret, Karel Holemans.

”Vaig tardar a comprendre la commoció que el judici li va provocar a Karel. Si la policia belga l’hagués enganxat el 1946, ell mateix hauria estat assegut enfront un consell de guerra com aquell. Karel, que s’havia passat la vida fugint de la seva pròpia execució, va sentir que ell i Ches eren las dues cares d’una moneda llançada a l’aire.

”Va ser aquells dies del consell de guerra quan per primera vegada vaig veure els meus pares abraçats i fent-se petons.

”Ángel Aizpuru, el jutge instructor, donava per fet que a Ches li posarien trenta anys, per les eximents incompletes i atenuants d’alienació mental i por insuperable, i aquest va ser l’argument per convèncer Jordi Salva perquè assumís la seva defensa.

”A les nou del dematí del dia 2 de març, i després de la nit en capella, Ches es va acomiadar de tots, va llegar les seves mínimes pertinències a un company de cel·la portuguès, i van passar a un altre espai adjacent, on hi havia el capella catòlic Joan Badell, el botxí, el comandant Aizpuru, el seu secretari, el director de la presó, dos funcionaris, el capità metge i el traductor Holemans.

”El botxí li ajusta l’argolla per damunt de la caputxa i Ches es remou i parla en veu alta. Aizpuru diu: “El reo quiere hablar, intérprete!”. Ches diu: “Si no em posen l’argolla més avall em trencaran totes les dents”. El botxí reajusta i comença a donar voltes a la maneta. Al no tindre un suport adequat, punxa, fa mal i sang, però no és suficient. Un dels funcionaris li pega una hòstia al botxí amb la mà ben oberta, i diu “acaba ja, fill de puta”.

”El botxí ha de desmuntar l’artefacte i posar el sac en què va viatjar el garrot enrotllat a l’argolla per reduir l’espai, i torna a començar. Quan torna a punxar, Ches s’inclina endavant, i com que la cadira tenia rodes, al sentir el dolor, Ches s’impulsa amb els peus i el botxí, Ches i la cadira amb rodes anaven movent-se per l’habitacle. Aizpuru crida als funcionaris que actuaven com a testimonis que el subjectin per l’espatlla, i un d’ells s’hi nega, i el mateix Aizpuru i l’altre funcionari el plaquen, i per fi la punta del cargol va trencar les cervicals, amb un cruixit sortit del mateix infern. Ches va fer un gran crit, i el botxí, fora de si, es cagava en Déu i en la puta Verge i seguia donant voltes al cargol que li trepanava el coll, i amb la sang rajant coll i esquena avall. El capità metge que tenia que certificar la defunció, va sortir a vomitar.

”Holemans va quedar devastat, i va recordar que ell també va estar condemnat a mort, des dels 38 anys, i en portava vint-i-sis escapant de l’execució i vivint perseguit. Avui la mort havia buscat un altre clatell.

”En aquest fatídic 2 de març de 1974 va acabar la vida adulta del meu pare i va començar la seva vellesa. La parca i Karel ja estaven presentats. Encantat d’haver-te conegut... ens tornarem a veure aviat”.

Quin malson! A Carles Holemans, el fill i autor de la novel·la biogràfica, només fa quinze dies que el conec, i la dedicatòria del seu llibre és una declaració amistosa que confio tenir en compte:

“Per al Jordi Salvà, involuntari coprotagonista del capítol 21 d’aquest llibre.

Espero que t’agradin les aventures del misteriós Karel Holemans.

Moltes gràcies pel teu testimoni d’ahir a la presó de Tarragona. Va ser un moment inoblidable. Una gran abraçada. Tarragona, 17 de febrer de 2024. Carles Holemans”.

Al terra del cementiri de Tarragona on descansa el conegut per nosaltres com a Heinz Ches, que ha resultat ser George Michel Welzel, hi ha un rètol que diu: “Mai més en el nostre país”.

La fama se l’emporta Puig Antich. Qui no recorda el poema-cançó de Joan Isaac, de l’àlbum Viure de 1977, titulat “Margalida”.

Doncs Heinz Ches, redescobert com a George Welzel, també va tindre la seva Margalida, va deixar dona, Christa, i tres fills, Christiane, Sylvia i Michel. Vaig conèixer la seva dona i dos dels tres fills en la seva primera estada a Tarragona. Van estar al meu despatx de la mà de la productora cinematogràfica valenciana que va fer la pel·lícula La mort de ningú. Christa em va dir que, després de tota la informació rebuda, ella creia que George va falsejar la identitat per no perjudicar la seva família, que vivien a l’Alemanya de l’Est... Doncs va per a vosaltres aquesta part del poema de Joan Isaac:

“...I que amb aquesta cançó reneixi el seu crit per camps, mars i boscos,

I que sigui el seu nom, com l’ombra fidel, que és vostra a tothora”.